Dilluns 18 de març de 2013, a les sis de la tarda, a
l’Ateneu Barcelonès
FÒRUM DE DEBAT SOCIAL
La participació de la dona en
la societat: història, recent i perspectives
Ponents: Rosa Maria Fernàndez,
historiadora, antropòloga i presidenta de la Plataforma Catalana de Suport al
Lobby Europeu de Dones.
Moderador:
Rosa Barenys
Coordinadora:
Rosa Domènech
Assisteixen
38 persones.
Presentació del debat
Parlar de
dones és parlar d’igualtat, de gènere. En els anys que fem el Fòrum hem parlat
de polítiques d’igualtat molts cops però hi faltava tractar-ho des del punt de
vista femení. La persona que convidem avui a fer la ponència és una
experimentada en la qüestió tant a nivell polític, professional, com
associatiu.
Intervenció
de Rosa Maria Fernàndez
Les
dones que lluitem per aquest canvi social, el feminisme, fem una lluita
pacífica, lenta. La lluita pels drets de les dones és una lluita pels drets
socials, polítics i per canviar l’estructura del sistema. Durant els dos cents
anys de lluita, s’han anat introduint aquests aspectes de canvi.
El
patriarcat, ens explica que el poder recau en l’home cap de família. Aquest té
poder sobre tota la seva descendència i la visió del món és generada a través
de la seva perspectiva. Aquesta visió s’anomena androcentrisme. Totes les
propostes polítiques, socials... s’estructuraran a través d’aquesta mirada, de
les necessitats concretes d’aquest individu i no del conjunt de necessitats de
la societat.
El
gènere és la socialització del sexe. És l’educació que se’t dóna segons si ets
un nen o una nena. El gènere es configura i s’aprèn segons cultures. Aquest
aprenentatge l’hem arrossegat durant generacions.
A
nivell històric, podem repassar grans moments del feminisme a través de grans
dones i moments històrics. La Revolució Francesa, i a través de l’Olympe de
Gougues, s’elabora la Declaració dels Drets de les Dones i la Ciutadania. Se la
considerarà una atacant de la revolució i acabarà executada. Amb ella es
considera l’inici del feminisme modern. Flora Tristán, a 1842, fa una crítica
sobre el treball de les dones obreres i després d’ella vindrien les primeres
sufragistes americanes i londinenques. Unes dones de classe alta que reclamaven
bàsicament els drets polítics de les dones.
El
1848 és l’any del Manifest Comunista però ningú sap que aquest mateix any hi ha
el primer manifest de dones reclamant tots els drets als EUA.
A
nivell espanyol, també s’ocultà molt el paper de la dona, a l’igual que en
d’altres països del món, en la majoria. En aquest cas concret però, i amb la
suma de la dictadura, la invisibilitat de les dones de l’Estat era encara més
destacat. Les sufragistes espanyoles van dedicar esforços i reivindicacions de
drets socials. En el cas de Barcelona, rebran un fort suport del col·lectiu de
la maçoneria.
Dolors
Monserdà, és un exemple de dona catalana destacada que va crear el primer
sindicat de dones. La Teresa Claramunt també com a gran defensora de les dones
obreres i de la maternitat dins el món obrer. Aquestes dos dones són
reconegudes a nivell estatal com a punteres.
Durant
la segona República s’aconsegueix per primera vegada el vot femení. Tres dones
que eren diputades i al capdavant d’elles, Clara Campoamor, aconsegueixen el
vot femení. En aquesta època es revisen totes les lleis existents al parlament
i inclouen la participació de les dones. Es va votar el 1933 però després, amb
la Guerra Civil, es va interrompre. França, Suïssa, Portugal... no
l’aconsegueixen fins més tard. Espanya no el recuperarà fins el 78.
La
segona onada feminista va aparèixer durant les Primeres Jornades de la Dona, al
1976, realitzades a Barcelona. Comença amb aquesta una segona onada de
reivindicacions i de repesca de totes aquelles iniciatives que havien quedat
amagades amb la guerra i la dictadura. En aquestes jornades es treballa perquè
totes les sensibilitats de les dones hi participin i elaborin una proposta
conjunta de cara la nova societat i la nova organització de la política del
país. D’aquestes jornades en va sortir un document consensuat que tractava
temàtiques com treball, salut, participació política, dret a decidir... Cal
tenir clar que les reivindicacions que es fan des del feminisme van dirigits a
tota la societat, no només al col·lectiu específic de les dones.
Amb
aquestes reivindicacions comença una segona onada que arriba fins a
l’actualitat. Aquí comença l’anomenat feminisme i les polítiques de dones.
El
moviment feminista es diferencia, és plural. Hi ha dones de moltes
característiques diferents i amb projectes diferents. Hi ha diferents tipus de
feminisme. Per la ponent les polítiques d’igualtat només poden venir de
l’esquerra, la dreta no té proposta de transformació ni de canvi. El PSOE va
ser el primer de crear l’Instituto de la Mujer, qui desenvoluparà les
polítiques de dones, al 1982. Aquest partit també és el que desenvolupa
bàsicament la majoria de lleis que fan referència a les dones: violència,
avortament, llei d’igualtat... Moltes
d’aquestes lleis no han funcionat però han estat base de la transformació.
La
participació de les dones en la política, en les empreses i en la societat en
general, també se’n podria parlar i dir que no es dóna en igualtat de
condicions. El 1993 a Viena es declara a les NNUU que els drets de les dones
són universals. La declaració d’Atenes al 92, parla de paritat en la
democràcia, aquest fet encara no es dóna. A Catalunya sols hi ha un 15%
d’alcaldesses. El 32% són regidores. La política municipal és masculina (això
es pot extrapolar a tots els nivells).
A
l’actualitat doncs, tenim un retrocés. Les lleis existeixen però no es
compleixen o no es desenvolupen, s’invisibilitzen. Els mitjans de comunicació
ja no en parlen, hi ha hagut un retrocés a nivell també orgànic que queda
demostrat per exemple, amb l’elimininació per part de la Generalitat, d’òrgans
de participació com el Consell Nacional de les Dones. Els drets no són una
qüestió de diners. Els drets són ideologia.
Per
acabar aquesta ponència ho faré amb reinvindicacions de futur:
-
cal reivindicar la paritat, els
drets laborals i el dret al propi cos
-
cal fer complir les lleis
existents
-
s’han de crear estratègies per
fer visibles les dones
Les
dones som part de la solució de la crisi i hi hem de participar. La
responsabilitat de l’avançament de la societat és compartida entre homes i
dones.
Preguntes del públic assistent:
- No s’ha
posat prou força en treballar la igualtat entre homes i dones en l’àmbit de
l’educació i és on rau part del problema. Cal també facilitar la conciliació.
L’educació és bàsica però els models que hi ha a casa en
molts casos van en contra del què s’ensenya sobre relacions igualitàries a
l’escola. El mateix paper hi juguen els mitjans de comunicació i altres
agents.
- Hem de
fer feina de visualitzar les dones que ocupen llocs de responsabilitat.
Les dones valorem tant les relacions personals com ocupar un
lloc de responsabilitat. Les dones escollim segons les nostres necessitats més
efectives i necessitats socials, això ens ve com a educació per gènere.
Visualitzar les dones en llocs de responsabilitat obre portes a noies més
joves.
- El
model de separar els nens i les nenes a les aules no seria interessant per
poder desenvolupar les capacitats d’uns i d’altres? La sensibilitat dels
partits d’esquerres per aquestes qüestions és evident però tot i així s’han
deixat de tractar moltes qüestions bàsiques.
Aquest model educatiu és negatiu i genera un espai que no
existeix a nivell social. Els governs estan formats per partits i aquests del
reflex de la societat: funcionament piramidal i patriarcal, com la societat. La
lluita per la igualtat i la gent que la defensa no arriba als quadres
directius.
- Què
caldria fer per aconseguir les polítiques d’igualtat reals dins la vida
quotidiana?
Això són les polítiques de conciliació que anomenem
nosaltres i és un objectiu que s’ha d’aconseguir, tenint en compte la
necessitat de compartir les responsabilitats envers la família i la feina.
