Dilluns 16 de juny de 2011, a les sis de la tarda, a
l’Ateneu Barcelonès
FÒRUM DE DEBAT SOCIAL
Balanç de la immigració a Catalunya. 1990-2010
Ponents:
Esperança Esteve, diputada del grup Socialista al Congrés dels Diputats, i
Oriol Amorós, exsecretari per a la immigració de la Generalitat de Catalunya i
diputat al Parlament per Esquerra Republicana de Catalunya.
Moderador:
Quim Ferrer
Coordinadora:
Rosa Domènech
Assisteixen
49 persones.
Presentació del debat a càrrec
de Quim Ferrer
Sempre tractem temes de molta incidència
social, avui farem un balanç del què ha estat la immigració a Catalunya en els
darrers 20 anys. Sens dubte aquest fenomen és una de les qüestions més
característiques de la nostra història en els darrers anys. Per parlar de la
qüestió intervindran dos ponents qualificats.
Intervenció de Esperança Esteve
La legislació respecte aquest tema
és bastant recent. La llei d’acollida de Catalunya és de fa ben poc però en
canvi sembla que el què ens està passant ens vagi gran. Mentre estem teixit
convivència en la nostra realitat més immediata, estem tots en una situació
excepcional que no sabem cap on anem. Hi ha solucions que venen de la política
però també han de venir de l’economia i de les persones.
Mirant
endarrera, veiem que fa 20 anys, no teníem falcalts els drets de ciutadania
envers la sanitat, serveis socials, pensions i educació... no existien les
polítiques de convivència ni ens imaginàvem el que passaria amb la immigració.
La política del nostre país és de per sí molt protectora però davant l’augment
de població immigrant, deixem de saber-la fer.
Entre
Catalunya i Madrid hi ha tres quartes parts de la immigració de tot l’Estat. És
així com el fenòmen de la immigració és parcial i no afecta a tot l’Estat.
Segons dades actuals de la Fundació La Caixa sobre l’evolució de la immigració
en els darrers 10 anys a Catalunya i a Espanya, ens diu que la immigració ens
ha proporcionat el 60% de l’augment econòmic del nostre país, el 32% de
l’augment de la renda per càpita i ha suposat el 15% sobre l’ocupació total. La
immigració suposa un 10% del PIB i és el 12% del què s’aporta a la Seguretat
Social (tot i que només en consumeixen el 6%).
Les
grans dificultats pel què fa a la convivència es deuen al xoc cultural entre la
població immigrant i la cultura autòctona, això és el que ha generat bona part
de rebuig.
Segons
la Llei de 2009 sobre immigració, aquesta ha de ser regular, ordenada i lligada
al mercat laboral. Cal lluitar contra la immigració il·legal i sobretot contra
les màfies que la potencien. A aquestes alçades, cal orientar la Llei cap a les
polítiques d’integració. L’Estat és competent i ha de treballar i cooperar amb
les Comunitats Autònomes per generar una igualtat d’oportunitats, accés a tots
els serveis per a tothom, afavorir la reagrupació familiar i penalitzar la no
contractació o els contractes il·legals.
Ens
trobem també davant d’un gran repte a la que ens haguem ensortit de la crisi.
Necessitarem mà d’obra barata? Segurament necessitarem i apostarem cap al
talent i el coneixement. Haurem de treballar aquest potencial i tenir clar que
totes les persones som mobibles i que per tant, anirem d’un país a un altra.
Això canvia molt en concepte de ciutadania actual.
Intervenció d’Oriol Amorós
La immigració és un fenòmen
d’origen global però amb un efecte local molt important i té un efecte sobre la
percepció del benestar de les persones molt important.
La trajectòria d’un immigrant
inicia amb la seva marxa del país per una motivació laboral (bàsicament per
millorar les seves oportunitats). Aquest arriba a una societat d’acollida i
pren contacte amb l’espai i els serveis públics del país d’arribada. Si tot va
bé, aquesta persona deixarà de ser immigrant i passarà a ser ciutadà.
La trajectòria del país en
matèria d’immigració comença als anys 80 amb l’arribada d’alguns marroquins i
senegalesos (entre d’altres). És en la segona meitat dels anys 90 quan hi ha un
gran fluxe de persones procedents d’altres països i a partir del 2000, comença
el període més gran d’arribada de població procedent d’altre països. Els fluxes
s’entenen a través de xarxes personals del propi col·lectiu i això és el què
explica l’existència d’unes comunitats en municipis concrets i no en d’altres.
L’arribada de tanta immigració
a Catalunya s’entén perquè som un país més ric que els seus països d’origen,
perquè des de 1995 ha disminuït molt la nostra natalitat, perquè hi ha hagut un
augment de la demanda de mà d’obra poc qualificada i per la necessitat de
persones que oferissin serveis que abans d’incorporar-se al mercat laboral,
assumien les dones. Aquests factors podrien ser els més importants per explicar
l’arribada de tanta gent i per tant, n’hem de ser conscients que la nostra
societat ha estat resposable d’aquesta demanda. Hem de ser conscients també,
que la majoria de població que ha arribat al nostre país, es quedaran. Alguns
s’acolliran a les polítiques de retorn però d’altres no.
Durant aquests anys, s’han
elaborat polítiques públiques per regular i controlar els fluxes, per ordenar
la realitat social; però podríem dir que el treball polític que s’ha anat fent
no ha anat a la mateixa hora que la realitat social anava avançant. No hem
sapigut modelar correctament la realitat. Tot i això, val a dir que l’Estat
Espanyol ha estat l’únic que compta les irregularitats i som dels únics països
que sabem realment de quantes persones estem parlant i en quina situació es
troben realment. Això ens permet definir, el què han de ser les polítiques: hem
de controlar les entrades de població, hem de treballar més fortament per les
oportunitats (menys economia submergida) i hem de deixar de fer expulsions
improcedents que van en contra dels drets humans. Els partits d’esquerres hem
de començar a fer polítiques de “quants, quins i com”. Els partits d’esquerres
tenim un dilema moral que hem d’afrontar.
Hi ha un segon tema que és el
dels serveis públics. Fins ara els immigrants han estat més aportadors que
receptors, però pel propi envelliment d’aquest col·lectiu, això començarà a
canviar i n’hem de ser conscients.
I un tercer tema que apuntem
també molt breument, són els drets de ciutadania. Els moviments de població
cada cop són més importants i diversos: els joves es mouen molt, s’estudia a
diferents països... Ens trobem en una fase en la que hem de definir com es
passa a ser d’immigrant a ciutadà. Ens aquest sentit, Esquerra aporta dues
idees:
- La
diversitat és la nostra causa: Hem de tenir coses a compartir i hem de
respectar la diferència, però no hem de fer passos endarrera envers igualtat
d’home i dona, llibertats sexuals, drets humans, ordenances, etc. Hem de fer un
pacte.
- La
qüestió de la llengua: El paper de la llengua és fonamental. Aquesta és
l’element clau per a la integració, la llengua aplana el camí. Hem de fer
desaparèixer la distància lingüística.
Preguntes del
públic assistent a l’acte:
- Les opinions expressades són bastant optimistes. Què en dieu de l’alt
nombre d’immigrants a les presons catalanes? I de la competència que fan envers
nostraltres amb sous més baixos o obrint els comerços més hores?
Amorós: A les presons catalanes
sempre hi ha molts pobres i per tant, immigrants. La majoria d’ells estan a la
presó per delictes de frontera (tràfic). Aquesta reflexió enceta un debat més
ampli sobre què fer amb la població extrangera que està privada de llibertat i
sobre on s’han de rehabilitat. Potser es podria fer el compliment de pena al
país d’origen.
Cal dir que ara el Partit
Popular en fa guerra quan en són els culpables. Davant el racisme el què s’ha
de fer és no copiar. No ens hem d’acostar als racistes. No podem parlar de
mesures immediates perquè no són reals. Un govern mai pot fer mesures
immediates, ha de fer mesures estructurals.
Esteve: Pel què fa a horaris
comercials, cal dir que es compleix la normativa europea i simplement el què
fan és renunciar a part del benestar que la nostra societat ha decidit tenir.
Cal però augmentar les inspeccions i fer estratèfies de proximitat per eliminar
els rumors.
- Heu parlat del tema lingüístic. Què s’ha de fer en una societat bilingüe?
Amorós: Les persones són
bilingües, els països no. La Llei d’acollida diu que és bo que sàpiguen les dos
llengües i també diu que qui comença aprenent el català, després aprèn el
castellà i no al revés. Com més aprop ets de la societat receptora més fàcil és
tot.
Esteve: La dificultat més gran
perquè els immigrants aprenguin el català es troba en que pensen en la
possibiltiat de mobilitat en tot l’Estat i per tant, la llengua més important a
aprendre és el castellà.
- Quin percentatge de gent de Catalunya rebutja la immigració? Què vol dir
integració?
Amorós: La paraula integració
té vàries pegues però la definim bàsicament com un procés bidireccional. Qui ve
ha de fer un pas i la societat d’acollida un altre. Hi ha coses que compartirem
i d’altres que no.
Esteve: Hi ha un percentatge
elevat de població que rebutja la diferència, la veu com una amenaça i com un
competidor. Però, com s’elimina la immigració? Cal treballar entorn la
legalitat i amb el suport de moltes entitats que vertebrin el territori.
- En un moment de crisi com aquest, es trenca la cohesió social?
Amorós: Per mantenir l’estat
del benestar cal parlar d’ingressos i despeses i també de dèficit fiscal. Això
és bàsic per les polítiques d’integració. Aquestes tampoc són tan cares, cal
fer un gran esforç de formació i fòrmules de voluntariat.
- Per què parlem d’immigració quan en tots els casos ens referim a pobres?
Amorós: No s’ha de confondre
immigració i pobresa. Quan es parla de problema és perquè hi ha pobresa. No ens
identifiquem amb els pobres i per això és un problema. Si a més a més són
diferents, doble vegada que no ens identifiquem amb el col·lectiu i per tant,
doble problema.
- La Generalitat té prous competències per governar el què necessitem els
catalans? Immigració hauria de ser una competència plena de la Generalitat?
Esteve: S’ha treballat amb
força consens entre l’Estat i Catalunya.
Amorós: Competències ens en
falten i moltes.