dimecres, 12 de març del 2014

Balanç de la immigració a Catalunya. 1990-2010

Dilluns 16 de juny de 2011, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL

Balanç de la immigració a Catalunya. 1990-2010
Ponents: Esperança Esteve, diputada del grup Socialista al Congrés dels Diputats, i Oriol Amorós, exsecretari per a la immigració de la Generalitat de Catalunya i diputat al Parlament per Esquerra Republicana de Catalunya.
Moderador: Quim Ferrer
Coordinadora: Rosa Domènech

Assisteixen 49 persones.



Presentació del debat a càrrec de Quim Ferrer
Sempre tractem temes de molta incidència social, avui farem un balanç del què ha estat la immigració a Catalunya en els darrers 20 anys. Sens dubte aquest fenomen és una de les qüestions més característiques de la nostra història en els darrers anys. Per parlar de la qüestió intervindran dos ponents qualificats.

Intervenció de Esperança Esteve
La legislació respecte aquest tema és bastant recent. La llei d’acollida de Catalunya és de fa ben poc però en canvi sembla que el què ens està passant ens vagi gran. Mentre estem teixit convivència en la nostra realitat més immediata, estem tots en una situació excepcional que no sabem cap on anem. Hi ha solucions que venen de la política però també han de venir de l’economia i de les persones.

Mirant endarrera, veiem que fa 20 anys, no teníem falcalts els drets de ciutadania envers la sanitat, serveis socials, pensions i educació... no existien les polítiques de convivència ni ens imaginàvem el que passaria amb la immigració. La política del nostre país és de per sí molt protectora però davant l’augment de població immigrant, deixem de saber-la fer.

Entre Catalunya i Madrid hi ha tres quartes parts de la immigració de tot l’Estat. És així com el fenòmen de la immigració és parcial i no afecta a tot l’Estat. Segons dades actuals de la Fundació La Caixa sobre l’evolució de la immigració en els darrers 10 anys a Catalunya i a Espanya, ens diu que la immigració ens ha proporcionat el 60% de l’augment econòmic del nostre país, el 32% de l’augment de la renda per càpita i ha suposat el 15% sobre l’ocupació total. La immigració suposa un 10% del PIB i és el 12% del què s’aporta a la Seguretat Social (tot i que només en consumeixen el 6%).

Les grans dificultats pel què fa a la convivència es deuen al xoc cultural entre la població immigrant i la cultura autòctona, això és el que ha generat bona part de rebuig.

Segons la Llei de 2009 sobre immigració, aquesta ha de ser regular, ordenada i lligada al mercat laboral. Cal lluitar contra la immigració il·legal i sobretot contra les màfies que la potencien. A aquestes alçades, cal orientar la Llei cap a les polítiques d’integració. L’Estat és competent i ha de treballar i cooperar amb les Comunitats Autònomes per generar una igualtat d’oportunitats, accés a tots els serveis per a tothom, afavorir la reagrupació familiar i penalitzar la no contractació o els contractes il·legals.

Ens trobem també davant d’un gran repte a la que ens haguem ensortit de la crisi. Necessitarem mà d’obra barata? Segurament necessitarem i apostarem cap al talent i el coneixement. Haurem de treballar aquest potencial i tenir clar que totes les persones som mobibles i que per tant, anirem d’un país a un altra. Això canvia molt en concepte de ciutadania actual.

Intervenció d’Oriol Amorós
La immigració és un fenòmen d’origen global però amb un efecte local molt important i té un efecte sobre la percepció del benestar de les persones molt important.

La trajectòria d’un immigrant inicia amb la seva marxa del país per una motivació laboral (bàsicament per millorar les seves oportunitats). Aquest arriba a una societat d’acollida i pren contacte amb l’espai i els serveis públics del país d’arribada. Si tot va bé, aquesta persona deixarà de ser immigrant i passarà a ser ciutadà.

La trajectòria del país en matèria d’immigració comença als anys 80 amb l’arribada d’alguns marroquins i senegalesos (entre d’altres). És en la segona meitat dels anys 90 quan hi ha un gran fluxe de persones procedents d’altres països i a partir del 2000, comença el període més gran d’arribada de població procedent d’altre països. Els fluxes s’entenen a través de xarxes personals del propi col·lectiu i això és el què explica l’existència d’unes comunitats en municipis concrets i no en d’altres.

L’arribada de tanta immigració a Catalunya s’entén perquè som un país més ric que els seus països d’origen, perquè des de 1995 ha disminuït molt la nostra natalitat, perquè hi ha hagut un augment de la demanda de mà d’obra poc qualificada i per la necessitat de persones que oferissin serveis que abans d’incorporar-se al mercat laboral, assumien les dones. Aquests factors podrien ser els més importants per explicar l’arribada de tanta gent i per tant, n’hem de ser conscients que la nostra societat ha estat resposable d’aquesta demanda. Hem de ser conscients també, que la majoria de població que ha arribat al nostre país, es quedaran. Alguns s’acolliran a les polítiques de retorn però d’altres no.

Durant aquests anys, s’han elaborat polítiques públiques per regular i controlar els fluxes, per ordenar la realitat social; però podríem dir que el treball polític que s’ha anat fent no ha anat a la mateixa hora que la realitat social anava avançant. No hem sapigut modelar correctament la realitat. Tot i això, val a dir que l’Estat Espanyol ha estat l’únic que compta les irregularitats i som dels únics països que sabem realment de quantes persones estem parlant i en quina situació es troben realment. Això ens permet definir, el què han de ser les polítiques: hem de controlar les entrades de població, hem de treballar més fortament per les oportunitats (menys economia submergida) i hem de deixar de fer expulsions improcedents que van en contra dels drets humans. Els partits d’esquerres hem de començar a fer polítiques de “quants, quins i com”. Els partits d’esquerres tenim un dilema moral que hem d’afrontar.

Hi ha un segon tema que és el dels serveis públics. Fins ara els immigrants han estat més aportadors que receptors, però pel propi envelliment d’aquest col·lectiu, això començarà a canviar i n’hem de ser conscients.

I un tercer tema que apuntem també molt breument, són els drets de ciutadania. Els moviments de població cada cop són més importants i diversos: els joves es mouen molt, s’estudia a diferents països... Ens trobem en una fase en la que hem de definir com es passa a ser d’immigrant a ciutadà. Ens aquest sentit, Esquerra aporta dues idees:
- La diversitat és la nostra causa: Hem de tenir coses a compartir i hem de respectar la diferència, però no hem de fer passos endarrera envers igualtat d’home i dona, llibertats sexuals, drets humans, ordenances, etc. Hem de fer un pacte.
- La qüestió de la llengua: El paper de la llengua és fonamental. Aquesta és l’element clau per a la integració, la llengua aplana el camí. Hem de fer desaparèixer la distància lingüística.

Preguntes del públic assistent a l’acte:

- Les opinions expressades són bastant optimistes. Què en dieu de l’alt nombre d’immigrants a les presons catalanes? I de la competència que fan envers nostraltres amb sous més baixos o obrint els comerços més hores?

Amorós: A les presons catalanes sempre hi ha molts pobres i per tant, immigrants. La majoria d’ells estan a la presó per delictes de frontera (tràfic). Aquesta reflexió enceta un debat més ampli sobre què fer amb la població extrangera que està privada de llibertat i sobre on s’han de rehabilitat. Potser es podria fer el compliment de pena al país d’origen.

Cal dir que ara el Partit Popular en fa guerra quan en són els culpables. Davant el racisme el què s’ha de fer és no copiar. No ens hem d’acostar als racistes. No podem parlar de mesures immediates perquè no són reals. Un govern mai pot fer mesures immediates, ha de fer mesures estructurals.

Esteve: Pel què fa a horaris comercials, cal dir que es compleix la normativa europea i simplement el què fan és renunciar a part del benestar que la nostra societat ha decidit tenir. Cal però augmentar les inspeccions i fer estratèfies de proximitat per eliminar els rumors.

- Heu parlat del tema lingüístic. Què s’ha de fer en una societat bilingüe?

Amorós: Les persones són bilingües, els països no. La Llei d’acollida diu que és bo que sàpiguen les dos llengües i també diu que qui comença aprenent el català, després aprèn el castellà i no al revés. Com més aprop ets de la societat receptora més fàcil és tot.

Esteve: La dificultat més gran perquè els immigrants aprenguin el català es troba en que pensen en la possibiltiat de mobilitat en tot l’Estat i per tant, la llengua més important a aprendre és el castellà.

- Quin percentatge de gent de Catalunya rebutja la immigració? Què vol dir integració?

Amorós: La paraula integració té vàries pegues però la definim bàsicament com un procés bidireccional. Qui ve ha de fer un pas i la societat d’acollida un altre. Hi ha coses que compartirem i d’altres que no.

Esteve: Hi ha un percentatge elevat de població que rebutja la diferència, la veu com una amenaça i com un competidor. Però, com s’elimina la immigració? Cal treballar entorn la legalitat i amb el suport de moltes entitats que vertebrin el territori.

- En un moment de crisi com aquest, es trenca la cohesió social?

Amorós: Per mantenir l’estat del benestar cal parlar d’ingressos i despeses i també de dèficit fiscal. Això és bàsic per les polítiques d’integració. Aquestes tampoc són tan cares, cal fer un gran esforç de formació i fòrmules de voluntariat.

- Per què parlem d’immigració quan en tots els casos ens referim a pobres?

Amorós: No s’ha de confondre immigració i pobresa. Quan es parla de problema és perquè hi ha pobresa. No ens identifiquem amb els pobres i per això és un problema. Si a més a més són diferents, doble vegada que no ens identifiquem amb el col·lectiu i per tant, doble problema.

- La Generalitat té prous competències per governar el què necessitem els catalans? Immigració hauria de ser una competència plena de la Generalitat?

Esteve: S’ha treballat amb força consens entre l’Estat i Catalunya.


Amorós: Competències ens en falten i moltes.