Ferran Mascarell i Canalda
Cultura, identitat, creació, progrés,
comunitat.
Fòrum de Debat Social 15 de març 2010,
Conseller
de Cultura de la Generalitat (2006), ex Regidor de Cultura a l’Ajuntament de
Barcelona (1999), impulsor del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona,
diputat al Parlament de Catalunya; actualment es Conseller-delegat de RBA
Audiovisuals, Vicepresident de l’Ateneu i escriu a diversos diaris i revistes.
A l’Ajuntament de Barcelona, cridat per Pasqual Maragall qui, amb aquell estil
tan seu, buscava “una persona d’humanitats i que sàpiga sumar i restar”.
La denominació d’aquesta conferència, en els cinc conceptes: cultura,
identitat, creació, progrés i comunitat, es presenten com graons d’evolució.
Ferran Mascarrell mostra satisfacció per l’actual revitalització del Ateneu, sempre ha estat un centre de la
nostra cultura important i havia estat en un llarg aletargament. En aquest
moment, son una vintena de tertúlies en marxa, tornant a ser un exponent de connexió presencial, de la Cultura.
Com Regidor a Gràcia per l’Ajuntament, alternant com Director del Institut de
Cultura a la ciutat, dinamitza la cultura i la fa creativa: en el Liceu, les
biblioteques, CCCB,.. Passa de Gràcia, un barri amb molt comunitari i que
comunica, encara no tenint gaires centres, però te una gran dimensió cultural i
social en el territori.
Durant
cinquanta anys, en l’Estat de Benestar, s’ha anat reduint l’àmbit del concepte
de cultura: les arts, la cultura científica, la cultura humanística, la cultura
econòmica, en àrees tancades.
Amb
tot, la cultura es davant tot:
- Un procés d’aprenentatge
- Un resultat de la propietat cultural
Ho
resumeix la frase: “Som humans perquè som culturals”
La conseqüència del aprenentatge, es la cultura, crea la convivència, es
la nostra identitat.
No
es sols l’art o la ciència, cultura es la dinàmica viva del ésser humà. Per
tant, engloba tot allò que son valors i tot
allò que son coneixements.
Certament comença en els genètics, la mare, la família,..on s’estableixen
alguns valors en que s’apuntala
una cultura.
Si l’home prehistòric, pinta a les cavernes i conte els dies i les llunes,.. es
una arrel de la cultura.
Son els coneixements i els valors, al llarg de tota una vida, els que
constitueixen una cultura.
Fa dos-cents anys, les bases a la societat eren: la família, l’escola i la
religió, qui transmetia els coneixements i valors.
En
el procés actual de la cultura, ara son:
- La família,
- L’escola,
- Els mitjans de comunicació
- Els llibres,
- Internet.
La
sensació actual es de desacord
entre la quantitat de coneixements que administrem i la limitació dels valors
que els condueixen. Alguns joves comenten la
dicotomia entre les certeses dins seu i els esdeveniments desbordants que els
envolten a diari.
John
Kenneth Galbraith(1908-2006) economista, diu com lliberal, en una reflexió mes
recent, que en realitat, el resultat que
trobem, es un capital que sabem quantificar molt bé, com l’econòmic, però ni ha
un altre molt important, difícil de qualificar be i d’identificar el
CAPITAL
CULTURAL.
La cultura, es un
procés en que s’acumula i es transforma en capital propi i personal i el
capital de la societat. D’aquest concepte surten altres com: capital
de nació, col·lectiu, però amb procés propi. Cal no deixar la cultura en una dimensió estàtica, que pertany les Belles Arts
en un cercle social elitista.
Ara som en un procés dinàmic de la cultura:
- Identitat. Crea l’identitat col·leccionant i seleccionant uns coneixements, en un procés de continuïtat en tota la vida.
- Canvien els símbols, les pràctiques lingüístiques,.. Ni es instrumentalista, ni únicament tradicionalista.
1.- Té sentit del passat.
En quin passat ens entronquem.
2.- Pacte de convivència,
de present. En funció dels valors que tria,
Les identitats tenen factors bàsics:
convivència, drets, responsabilitats.
3.- Mirada col·lectiva sobre el futur. La memòria col·lectiva.
Si només es circumscriu en ell, els fills i la família, es limitat.
Es requereix l’identitat potent,
voluntat de present molt sòlid i ampli i projectat en el futur
Creativitat.
- Sorgeix a finals del S.XVIII, amb l’independència entre el creador i el poder. Els grans artistes no pinten únicament al rei, al noble, al poderós i comencen a pintar persones i situacions del poble.A finals del s. XIX, els consideren com genis als creadors, i el consideren va per davant de la societat.Mario Vargas Llosa, diu del escriure es per ell: “endinsar-me en el misteri de l’essència humana, de la vida”.Probablement al S.XXI, el mon es prou complexa, que tothom haurà d’ésser d’alguna forma creador i en lo quotidià
- Progrés i millora de les condicions de vida a les persones
- Després de la II G.M. i de la bomba atòmica, es plantegenl’existencialisme i les bases per la convivència. Anys 1940,..Quin tipus de societat hem de construir.
- Economistes com J.M.Keynes, Schumpeter, Galbraith,..posen les bases per la social-democràcia.
- Com F.Hayeck, defensor del lliure mercat, sense control.
- S’estudia el marxisme, com sistema econòmic i polític.
1945-73, una etapa en que els valors i drets humans, son propugnats en la majoria de polítiques i institucions. Si abans, la Revolució francesa, va establir els valors de: LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT, ara amb quins valors establirem la nostra societat? Es
tracta d’uns valors culturals determinats.
J.K.Galbraith, diu que al S.XX, les prioritats son:
-
Ciència,
- Economia i política,
- Cultura.
En la actualitat, veiem que precisem ELS CULTURALS,
amb prioritat. Al S.XX, en el debat de la cultura de masses, el mercat prioritzava i
l’econòmic, posposava al cultural. Renè Rivkin, parla del capitalisme de bens simbòlics culturals,
prioritzant-los. Posa de relleu la seva importància. Entrem en la gran polèmica, sobre la voluntat
de progrés per l’humanitat.
COMUNITAT.
Les
ciutats, son construccions humanes. Els romans, ja construeixen Tarraco partint de cero. Els espanyols a les
Amèriques, dissenyen les ciutats semblant als romans, igualment els anglesos.
Les nacions i el estats, es
desenvolupen per les realitats que s’imposen d’aquest progrés humà. A tots els estadis de la persona, del tu i
el jo, crea desconcert al no
conèixer. El coneixement dona la base per
comunicar-nos i el progrés.
Al entorn nostre a Ciutat Vella, ni ha fàcilment un centenar de llengües.
Veiem el país, com un capital cultural
acumulat.
Catalunya hem passat de sis a set milions i mig de persones.
D’aquests 1’4 provenen d’un altre tradició; 1’1 de resta de tradició espanyola;
1’4 catalans tradicionals,..la resta es la població que em d’assolir a la
cultura pròpia catalana. Anna Cabré, en l’estudi estadístic de la població a Catalunya, exposa una
agregació contínua. ’immigrant ha fet bones les generacions anteriors. Ha
assolit la cultura. p.e. els coetanis de Candel, ensenyen als venidors, a quin país som aquí. Així al S. XVII, els immigrants van ser francesos arribant al 17 % de la
població. A 801, Barcino era àrab. Es l’agregació contínua que transmet el capital cultural acumulat.
Es necessitaran memòries més plurals
en el futur, amb moltes parts -multiplural-, però aglutinats per construir el
futur.
El
capital cultural a Catalunya es:
- Història,
- Cultural,
D’acord
amb el que diu Triadú que, som al moment de més nivell cultural de l’època
moderna. Però també es cert, que es molt delicat l’equilibri social, que fa que
es pugui perdre en poc temps.
Enumera
les propostes:
- La societat digital, configura el seu capital cultural de forma diferent com fins ara.
- Globalització, el canvi cultural, trans-culturalitza. Intercanvia amb facilitat de desplaçament i comunicació, diferents cultures.
- Diversitat, en cada barri, ni ha un mon sencer.
- La crisi econòmica, es sistèmica. El model actual no es viable, ni es sostenible. Hem de tornar al inici: quina societat volem construir?
- El centre d’influència al mon es desplaça al Pacífic.
- Crisi de valors, cúmul de coneixements, que hem de saber administrar-los amb valors.
- Crisi a la política, que es la principal eina per gestionar-nos col·lectivament.
Controvèrsia
actual
- dels límits de l’acumulació educativa. Arriba a tots –tothom es alfabet-, però caldrà reflexionar de les maneres com arriben els coneixements a la col·lectivitat.
- del paper dels mitjans de comunicació audio-visuals.
Es
donen crèdit de gestió al sector privat, però cal ser conscients la societat,
que els mitjans son per servir. Tindre accés a reclamar.
- Les polítiques culturals públiques. No acaben d’arribar als individus més emprenedors, als creatius, es queden en el col·lectiu escolar en general. P.e. avui tota la població sap escriure.
Col·loqui.-
MªPilar
Torrens, educadora
L’identitat
com opció individual, però al cercar el passat i futur, es més col·lectiva?
Observa la pluralitat de les memòries històriques.
Marcelí- El
lligam entre cultura, economia, política,..tot es futur. Afageig l’importància
dels factors mediambiental i l’ecològic.
Josep
Mª Armengou, metge. - Segueix
al conferenciant pels escrits a Revistes i diaris, i ressalta el tractament de
la sobirania que va fer el conferenciant. Destaca: a.- Els límits de la acumulació educativa; b.- l’identificació
catalana, creu que es baix culturalment; c.-l’anarquisme-liberalisme, en el cas de la nevada.
Teresa
Sandoval, economista.- Els
fonaments d’avui, per afrontar els reptes de futur en el mon de la
globalització. 1- Destaca les varies “capes” d’identitat: el català, l’empresa,.. per crear
espais comunitaris a compartir. 2.- Ciutats de convivència. Com l’eix vertebrador del territori, de país,.. en
la capacitat d’interrelació i comunicació directe. 3.- Altres com les geopolítiques. En el cas de València i Catalunya, els
lligams s’estableixen més pels interessos com entre empresaris, que les
Institucions.
Rosa
Domènech, Economia Social.- El
treball comunitari en base a: la familia, l’escola, el país, l’estat. J.K.Galbraith, prioritza el cultural, el PIB social. Demana si som a temps?
Excloent-nos del model actual mercantilista.
Respostes
de Ferran Mascarell:
Partirem
de no considerar sempre la cultura com lo bo. Es bona o no ho és en determinats
casos. La dimensió de positives o negatives, no son sempre valors superiors. Son més
en la capacitat de les persones a transmutar aquesta cultura. El S.XX, pot ser
el millor de l’historia i el de més barbàrie: les Guerres Mundials, la bomba
atòmica,.. els avanços científics poden ser de progrés, però també de
destrucció. El crític d’art, Ibars, a la publicació “història de la Biennal de Venècia”,
comenta que en èpoques de Franco, va inventar ina Biennal Hispà-americana i
fins va anar a Venècia, als anys 1960, a on les obres d’un artista català, va
ser titulat de “material publicitari”...
La responsabilitat de construir un cànon en cada moment de la nostre historia. Ara cal mesurar be un cànon cultural, no
molt polaritzat, per la memòria històrica. A 2006, es van complir cent anys del cànon de Prat de la Riba de 1906. En
aquest “Cànon històric de Catalunya” estableix el que ha d’esser el fonament de
la cultura catalana. Cal actualitzar aquest cànon, els patrons per establir la convivència. P.e. a
1990 els noms de carrers dedicat a les dones era del 5%, ara supera el 16 %, es
la mostra de la preeminència d’uns determinats valors, que evolucionen amb la
societat.
Segueix
el torn de preguntes amb:
Josep
Mª Armengou,- Destaca la transversalitat del model que hauríem de seguir, doncs el
neo-liberal acaba amb el model sistèmic.
Ressalta
Ferran Martorell, que
l’aspecte tradicional per la societat catalana, ha caducat. A 1920, la societat
era treballadora, hi havia una estructura fabril, ara ja no és la fàbrica
d’Espanya i el que fabricàvem, ho porten de Xina o d’altre procedència de fora.
L’altre aspecte es que la societat catalana, ha estat receptiva.
Jordi Nadal, diu que els catalans a 1900 varem moure una energia en especial,
com ara veiem han fet Finlàndia, de les “xiruques” mal pagades per Rússia, a la
Nokia actual. Es la força del pensament i aquí en sabem !
Ara som en aquest moment: La
transversalitat s’imposarà.
Molta informació, no sempre es tradueix en coneixement.
Cal “ensenyar a aprendre” i es
segueix tota la vida, amb valors personals
i comunitaris.
L’estructura cultural del país català.-
Es construeix amb iniciatives com el gat-pack,
Sixte Illescas, concursos i col·laboració d’arquitectes, revisió de
plans d’urbanisme, estudi del Pla Cerdà,..tenim una base cultural molt bona.
Rovira i Virgili a 1914, va descriure la situació de la cultura catalana: la
llengua, el teatre, literatura, la música,.. i ens adonem que actualment tenim
una estructura cultural molt més bona i cal adonar-nos-en.
Joaquim Farré i Roca, ho reflexa en la seva obra “La voluntat de modernitat” de
la societat catalana.
L’anarquisme diu Ferran Mascarell, rebutja l’estat, però ens cal un Estat eficient. Tenim la experiència d’un
Estat negatiu, que reprimeix: a l’allistament per la guerra del Marroc, envien
els Guarda civils,..el concepte no hi es com l’Estat
positiu.
A la nevada, la impressió es d’estat deteriorat, però la societat, tampoc
demostra la seva maduresa, la capacitat de aglutinar-se i organitzar-se davant
una eventualitat com aquesta.
Ens falta
auto organització col·lectiva.
Max-Weber, diu referint-se a l’època medieval, que “la ciutat ens fa lliures”.
Els conceptes es van formant i transformant, junt amb la societat.
Responent
a Rosa Domènech, destaca l’importància del PIB cultural i social. A 1995, com Director del Institut de Cultura, fa el Pla per quinze anys per
renovar el sistema de Biblioteques. Es passa de 16 centres de Biblioteques i
600.000 visites l’any, a set milions de visitants i més de cinc-cents mil
carnets de biblioteca. A cada emplaçament d’una Biblioteca, es crea un centre
d’interrelació entre els ciutadans i cultural. Ha estat un element de comunitat i d’èxit. Popularitzar i donar vigor al PIB cultural.
Segueix Teresa Sandoval: El quart punt sobre l’economia sostenible, i l’herència anarquista al
catalanisme. Cada agent aporta i comparteix per configurar el col·lectiu a la societat:
empresaris, treballadors, agents socials,.. Caldrà un canvi cultural personal i perllongat en el social. El liberalisme, com defensa de
les llibertats individuals i de la societat. Cita a Valentí almirall a Catalunya, Pí Maragall, com contribució i formadors
d’aquesta cultura.
Josep Mª Armengou, Fa menció al tracte vexatori, de vegades insultant establert socialment. a
semblança del “descaro impertinent” sovint vist en àmbits centralistes
espanyols i medis de comunicació. En l’àmbit de la salut, tenim petites coses com la Llei de Barris o la política
de la mobilitat,..més que un programa complert.
La
Diputada Esperança Esteve, Descriu el procés: d’emergents col·lectius -> realitat conflictiva -> disgregadors. El
catalanisme ha d’esser amb una base cultural molt diversa:
El procedent del catalanisme tradicional del 1900, poder 1’5 milions, però
falten els 3’5 milions, que procedeixen dels nascuts i vinguts els 1970-80-90.
Aquí es on cal treballar el que parlem.
En
Ferran Mascarell, vol
proposar al àmbit de Comunitat:
LA ESCOLA D’APRENENTATGE PER LA CONVIVÈNCIA HUMANA. Un sistema per establir la gestió d’identitat, en la diversitat. Tenim quantitat d’exemples en el tracte per alguns del mobiliari públic “el
comú”, com allò que no existeix, que no es de ningú. Falta recuperar la cultura
del valor per tots, del que és de la ciutat. No l’identifiquen els nous com propi. També en l’àmbit de l’escola, un factor determinant es la inclusió del nen a la
guarderia i després a l’escola, donat per la ocupació dels pares, obliga a
portar els nens a escola, privant el sentit d’utilitat al concepte d’educació.
Després fàcilment davant d’un sou pervers, deixen l’estudi prematurament, i els
manca una professionalitat.
