dimecres, 4 de juliol del 2018

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: LA TRANSICIÓ A CASA NOSTRA. HOMENATGE A JOAQUIM FERRER ROCA

ATENEU BARCELONÈS   20 de juny 2018





Benvolguts amics,
L’equip d’Impuls a l’Acció Social ens plau confirmar-vos que el dia 20 de juny del 2018, presentarem a l’Ateneu Barcelonès el llibre “La Transició a casa nostra”, de Rosa Domènech i Manuel Lladonosa en homenatge a Joaquim Ferrer i Roca.
Ens agradaria poder comptar amb la teva assistència.
L’acte serà el dia 20 de juny de 2018
A l’Ateneu Barcelonès a les 7h de la tarda
a la Sala Oriol Bohigas. 


L'acte va ser presidit per Rosa Domènech, presidenta d'Impuls a l'Acció Social, acompanyada per: Manuel Lladonosa, historiador, Cristina Rimbau, psicòloga i treballadora social, Rafael Hinojosa, membre d’Impuls a l’Acció Social i Enric Cirici, membre de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès.
Intervé al final de l'acte: Mª Rosa Soler, cantant.

INTERVENCIÓ DE RAFAEL HINOJOSA
Parlo en nom dels tres prologuistes del llibre: Miquel Reniu, Pere Baltà i jo.

En Quim Ferrer Roca

1. El vaig conèixer al 1971 a l’Editorial NOVATERRA, una editorial de catòlics progressistes de l’època.

Quim Ferrer, era historiador, d’aquells joves historiadors “progres” del 1960/70, com Balcells, Antoni Jutglà, Lladonosa, J. Termes, C. Martí, etc.

Aquest any1971 va fer el seu primer llibre sobre la vida d’en Francesc Layret, un advocat defensor dels treballadors, mort a trets a la sortida de casa seva el 30 novembre de 1920 quan anava a defensar uns presos a la Mola de Maó.


2. El 1972, en Quim fa un segon llibre: EL PRIMER DE MAIG A CATALUNYA, i el va presentar al premi anual NOVATERRA, que ja li havia editat el primer llibre.

El jurat del premi estava composat per en Casimir Martí, Jordi Nadal, Eugeni Sánchez i un servidor que feia de secretari.

Vaig tenir l’honor de fer l’entrega del premi al, ja amic, Quim. Crec recordar que eren 25.000 PTA.

La seva dedicació a la investigació del Moviment Obrer el va portar a fer altres llibres, com ara la biografia d’un militant anarquista company d’en Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, en Simon Piera.

Per cert en Lladonosa va fer, també publicat per NOVATERRA,: EL CONGRÈS DE SANTS, i que va guanyar el premi NOVATERRA de 1974.

Aquesta identificació amb el món obrer el portarà a una militància a favor dels menys afavorits per la fortuna i la vida.

Es va afiliar al moviment Socialista amb en Pallach, on va tenir una important participació fins a la mort prematura del líder.

Va decidir militar a CDC, i anar a la llista de CiU on va ser elegit Diputat durant vàries legislatures, fins que al novembre de 1985, el president Jordi Pujol, el va anomenar Conseller de Cultura de la Generalitat. Jo el vaig substituir al Congrés.


3. Era un nacionalista convençut i militant conseqüent.  En el pròleg del seu primer llibre citat, deia:
“Un poble no s’improvisa, és fruit, no cal dir-ho, d’una voluntat constant d’ésser, i aquesta determinació col·lectiva recolza damunt el testimoniatge i l’experiència.”
“No tenim dret al cansament”

Podem dir que aquesta ha estat la línia de conducta de la seva vida.

4. Quan vàrem fer els llibres, en Baltà, en Reniu, ell i jo,: “Des del Centre Esquerra” i “La Catalunya inacabada”, ens va animar a recórrer el territori per presentar els llibres, especialmentdel primer del qual vàrem fer més de 50 presentacions seguides de debats entre els assistents, majoritàriament de CDC. En Quim portava la “veu cantant”.

Sempre estava disposat a fer autocrítica.

Va ser una bona persona, un gran patriota i un bon amic.

Gràcies Quim per la teva amistat i el teu mestratge!



INTERVENCIÓ DE MANUEL LLADONOSA
 Agraïment a la Rosa Domènech per convidar-me a participar en el llibre del Quim

JOAQUIM FERRER I ROSA DOMÈNECH
Record i homenatge a Joaquim Ferrer (1937-2016), el seu caràcter reflexiu i bonhomiós alhora, generós, amistós, el sentit de l’humor i de la ironia, constructiu i optimista.
La matriu de l’Escoltisme: el seu compromís cívic, democràtic, catalanista i d’obertura social. Una vocació de presència pública i de servei, de reconstrucció nacional de Catalunya. La dedicació a diversos àmbits: des del “construir Catalunya i la resistència al franquisme”, la potenciació de la societat civil, a l’exercici de la història, de la biografia i les meditacions sobre el país, per acabar en la política i la vida associativa, amb un sentit de saber copsar les necessitats del país a cada moment i quina resposta intel·lectual i política calia donar. Un rerefons cristià de fons per viure una vida amb sentit, allunyat del replegament individualista, obert a l’alteritat.  
Coneixement del Quim (Difusora) i la Rosa (Camp de la Bota). Els dos sempre han estat profundament units i forjaren un estil de parella. 
En el Quim es van relligar aquella idea de “construir Catalunya” que era el títol d’un llibre, llavors clandestí, de Jordi Pujol (el “Llibre blau” per les seves tapes de color blau) i que servia d’obra de debat en cercles catalanistes i la necessitat d’aquest catalanisme de superar les seves limitacions socials històriques amb la recerca d’una incorporació del món dels treballadors. Els equips per promoure la integració dels immigrants que fou una de les seves activitats de finals dels seixanta i primers setanta, formaven part d’aquest projecte. El conreu de la història del moviment obrer, de biografies com Layret, o la seva pertinença al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, encapçalat per Josep Pallach, foren unes altres manifestacions d’aquesta línia, esperonada també per la forta sensibilitat social i la professió d’assistent social de la Rosa. 

LA HISTÒRIA DEL MOVIMENT OBRER A CATALUNYA
La història del moviment obrer a Catalunya en uns anys que se cercava de construir un catalanisme que incorporés el món popular i del treball al catalanisme, i se’n cercaven tradicions històriques. La Catalunya social:
Francesc Layret (1880-1920) (1971 i 1999)
El primer primer de maig a Catalunya (1972)
La vaga de la Harry Walker de Barcelona (1972) a les Ediciones Catalanes de París amb    pseudònim
Simó Piera, perfil d’un sindicalista (1973)
L’article conjunt sobre el CADCI a Teoría y practica del movimiento obrero en España (1900-  1936) (1977)

LES BIOGRAFIES:
Ramon Boladeres “Rambol”. Testimoni de llibertat  (1997)
Gironins d’avui (2006)
Josep Tremoleda. Plantar cara a la por (2008)
Joan Carrera. Un bisbe del poble, conjuntament amb Francesc Teruel (2015)
La seva aportació a l’obra col·lectiva: Aportacions catalanes universals (2015)
Fundació Jaume Bofill

LA POLÍTICA: DEMOCRÀCIA, CATALUNYA, COMPROMÍS SOCIAL:
Socialistes Demòcrates Catalans – Reagrupament de Josep Pallach
La lluita pels ajuntaments democràtics (1976)
Del PSC a una nova singladura política a Convergència Democràtica de Catalunya, on mantindrà una actitud a favor del centre esquerra. 
De la Sots Direcció General d’Acció Cívica (1982-1984), Conselleria de Cultura (1985-1988), Diputat al Congrés, Diputat al Parlament de Catalunya i Senador


LES REFLEXIONS POLÍTIQUES:
Un nou impuls per Catalunya (1982)
A mig camí (1989)
El fil roig (1994). Una reflexió molt interessant en el context de la fi de segle, crítica a la societat narcisista i recuperació de la ciutadania democràtica. Aposta per una nova Europa i projecte públic per a Catalunya.
Des del centre esquerra (2000) amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu
Catalunya inacabada (2003), pels mateixos autors. 
Recordant Josep Pallach, coordinat per ello juntament amb Pere Baltà (2002)
La participació al congrés a Lleida sobre la Transició que va organitzar la Paeria el 27 de març del 2015

El Quim Ferrer com la Rosa Domènech formen part d’aquesta generació de personatges decisius en la construcció del país, com molts dels qui el Quim ha biografiat.

EL LLIBRE
El llibre és un homenatge al Quim i va en la direcció de rehabilitar els anys de la transició, a causa de judicis sovint esbiaixats d’aquella etapa. Els judicis negatius sobre la transició democràtica acostumen a oblidar la dinàmica tan complexa d’aquells anys. De vegades es jutgen alguns dels seus resultats o, millor, evolucions posteriors com si haguessin estat un projecte perfectament planificat des del començament, potser algú es creu que pel mateix dictador. 
Sobretot, diria, que el llibre vol recordar una sèrie d’iniciatives en el terreny social, en els inicis de la creació dels serveis socials, en les lluites veïnals, en els barris més deteriorats com el Camp de la Bota, de la Mina o d’altres de diferents municipis. Ho fa mitjançant la part principal del llibre que és la de testimonis directes, tant de la Rosa Domènech mateixa com d’un bon nombre d’assistentes socials i professionals.
Tot això ha generat una estructura del llibre amb un pròleg de Rafael Hinojosa, Pere Baltà i Miquel Reniu que mostra les aportacions del Quim a la història catalana i la seva trajectòria humana i política, una primera part que conté reflexions de la mateixa Rosa sobre la Transició, el meu text global sobre aquell procés i una entrevista del Quim on fa també balanç de l’etapa des del 2015. Després segueix la segona part, i la més densa d’aportacions, amb les experiències de la Rosa Domènech, tant les professionals com les polítiques, una part de les quals compartides amb el Quim, sobretot al Reagrupament, i de diferents assistentes socials que aporten una visió i documentació sobre una sèrie de planes socials de lluites i esforços als anys del darrer franquisme, de la transició i establiment de la democràcia. 
El llibre és una obra coral i cerca de fer una mena de “En defensa pròpia”, en part individual, en part col·lectiva i en part generacional.

LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA
Respecte al període general de la Transició només voldria dir breument que, al cap de més de quaranta anys de la mort del dictador, la transició democràtica s’hauria de tractar amb equanimitat i un cert distanciament i no com un relat de legitimació de preses de decisió política actuals, que és el perill que de vegades es comet. 
En començar el meu capítol recordo, precisament, que el dia 3 d’abril de 1938 Lleida era ocupada per les tropes franquistes i, dos dies després, el govern de Franco a Burgos derogava l’Estatut d’autonomia. El text d’aquest decret deixava ben clars els termes del que anava a representar el nou règim a Catalunya: “Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”.
Doncs bé, el decret llei del 29 de setembre de 1977 que restablia la Generalitat provisional contenia una disposició segona, final, que derogava la llei de la Jefatura de l’Estat del 3 d’abril de 1938 que havia liquidat l’autonomia republicana, i obria el camí al retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat provisional restaurada.
Entre mig una història de repressió política, cultural i social, d’exili i d’anorreament de les institucions democràtiques i d’autogovern, i alhora una lluita, sistemàtica i continuada, per revertir els resultats de la guerra civil i de la victòria franquista. 
En l’etapa final del Franquisme podem recordar l’Assemblea de Catalunya, el Congrés de cultura catalana, l’organització i mobilització creixents dels partits polítics, sindicats, moviments veïnals, col·legis professionals, grups religiosos democràtics i una munió d’iniciatives que arribaven fins als pobles més petits. Aquests fenòmens alimentaren la força electoral a Catalunya dels partits de l’oposició antifranquista a les eleccions del juny de 1977 i fan comprendre les grans manifestacions de l’onze de setembre de 1976 i 1977, i el rerefons del retorn del president Tarradellas. 
En el conjunt de l’Estat sempre s’ha dit que la correlació de forces no permetia a l’oposició democràtica fer-se directament amb el poder iimposar per ella mateixa la ruptura democràtica. Ara bé, igualment als elements joves i reformistes del Franquisme, la generació Suárez, no els era possible de consolidar la monarquia i construir un estat similar als de l’Europa democràtic si no entraven en relacions de negociació amb aquella oposició. L’oposició democràtica, si més no, va tenir prou força per dur el canvi polític més enllà de la reforma del règim, fins quallar en un model polític democràtic homologable amb qualsevol altre Estat europeu. 

El procés que va dur de la mort de Franco, el Govern Arias Navarro, a la llei de la reforma política de Suárez, la convocatòria d’eleccions parlamentàries i l’elaboració d’una nova constitució no fou pas fàcil. 
L’efecte de la dictadura no havia estat pas innocu, malgrat tot. Havia creat interessos, existien poders fàctics. Els últims anys de Franco es caracteritzaren per la repressió i les penes de mort. Entre l’assassinat de Carrero Blanco i l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 es produïren nombrosos conflictes i formes de violència de signe completament diferent. La lluita contra el terrorisme va servir per mantenir molts quadres policials del règim anterior –o va servir com a pretext-. Hi havia un franquisme sociològic en diversos territoris de l’Estat o un apoliticisme que fàcilment derivava en suspicàcia cap els partits polítics. La mentalitat tradicional i els estereotips socials de la Dictadura prosseguien. 
Dintre de la correlació de forces hi entraven els quadres militars de l’època, bona part dels quals havien participat a la guerra civil, sobretot els comandaments de major edat. Aquest factor va fer més difícil la tasca del general Gutiérrez Mellado, vicepresident del govern i ministre de Defensa des del setembre de 1976, i del seu equip, alhora que la legalització del PCE i el terrorisme que afectaria especialment el grup militar n’agreujarien les tensions.
Val a dir, això no obstant, que si moltes de les forces de les estructures del règim que sobrevivien eren un fre, l’evolució de l’Església catòlica del Concili Vaticà II ençà va afavorir que un nombrós sector de sacerdots, religiosos i laics estimulessin posicions polítiques, no sols demòcrata cristianes, si no esquerranes com ho mostrarien molts moviments especialitzats d’Acció Catòlica, com la JOC, l’HOAC, la JARC, el MUEC o el fenomen de cristians en els partits socialistes o entre els mateixos comunistes (Alfonso Carlos Comín i els “Cristianos para el socialismo”).
Ara bé, hi hagué un “però”. Si més no per a alguns actors polítics. Als anys setanta es van projectar unes noves idees sobre la governança política i social que venien del maig del 1968 i que influïren en l’anomenat socialisme llatí i l’eurocomunisme. Hi havia un gran alè participatiu. Aviat els partits polítics principals es jerarquitzaren i disciplinaren (“el qui es mou no surt a la foto”), les paraules mobilitzadores (autogestió, democràcia de base, cultura alternativa, etc.) s’oblidaren. Alguns ho denunciaren aviat (la cançó del Lluís Llach “No és això, companys no és això”), un grapat de joves va començar a desertar de la política i dels partits, aparegué el “desencís”. 
Fos com fos, era molt el que s’havia aconseguit: democràcia, llibertats i drets indiividuals, autonomia. L’experiència històrica guerra civilista, repressiva i de constants canvis institucionals va afavorir les tendències favorables al diàleg polític, el consens, la transacció i l’estabilitat. Però de 1980 ençà ha romàs rum rum de malestar. La Constitució de 1979, signe de la transacció de la Transició, seria vista els anys posteriors com un text obert per uns i quasi sagrat per altres que servia per preservar un statu o una política al·lèrgica al canvi, sobretot el territorial.
Les crítiques del sistema de partits i la dinàmica de la darrera dècada amb la corrupció, la crisi econòmica i la protesta d’indignats i independentistes han posat en qüestionament el llegat de la Transició. L’alè participatiu d’aquells anys i la nostàlgia d’un canvi més profund i d’unes altres formes de governança han tornat a emergir. 
Per concloure diria que, de la mateixa forma que als anys setanta el Joaquim Ferrer i altres es van decantar cap a la recuperació de la història del món obrer a Catalunya dins d’un esforç que volia eixamplar el catalanisme i la construcció d’una Catalunya amb tota la seva pluralitat social, ara cal recuperar igualment, amb objectivitat, la història de la Transició perquè sense un estudi rigorós i equànime del passat no es pot fer un bon diagnòstic del present i, quan es fa un mal diagnòstic del present, s’esdevé la fallida dels projectes col·lectius. 


INTERVENCIÓ D'ENRIC CIRICI
Membre de la Junta Directiva de l'Ateneu Barcelonès

Després de tants anys d'haver organitzat i desenvolupat conferències mensualment aquí a l'Ateneu, conjuntament amb en Joaquim Ferrer, portant personatges amb temes transcendents, el record viu d'ell roman en mi.
La seva actitud ferma, en les seves creences i conviccions, en la seva estimació a les persones i al seu país, va significar de manera constant un compromís i resultats en el bon fer de la nostra institució al servei de Catalunya.
La seva entranyable companyonia, feia que les trobades de treball fossin gratificants . Especialment les seves conclusions finals sobre els conferenciants i les ponències, eren un brodat d'inteligència, objectivitat i plaer en el saber.
El nostre reconeixement i homenatge a en Joaquim Ferrer, per tant temps de col·laboració, participació i companyia. 
Moltes gràcies Quim.



INTERVENCIÓ DE CRISTINA RIMBAU 

BONA TARDA a tothom, amics i amigues, autoritats acadèmiques, autoritats polítiques i amics i familiars d’en Joaquim Ferrer. Moltes gràcies per venir a homenatjar a en Quim Ferrer i per participar en la presentació d’aquest llibre.

Com a membre de l’equip editorial Impuls per a l’acció social voldria destacar :

-      El reconeixement de la iniciativa, la generositat i la tasca constant de Rosa Domènech  i Joaquim Ferrer en IMPULSAR l’edició de llibres de qüestions socials, de forma incansable des de l’any 2005. Enguany fa 13 anys de la creació de l’Editorial Impuls a l’Acció Social.  En especial els llibres relatius al treball social, els serveis socials i les polítiques socials, tant necessaris en aquests darrers anys de retallades i retrocés en les polítiques de lluita contra les desigualtats socials. Necessaris també avui dia, com en l’inici editorial, tant per a la tasca professional, l’acció formativa i especialment per a la visualització a la ciutadania d’aquestes qüestions, massa sovint poc divulgades, o simplement omeses pels mitjans de comunicació.  

-      Permeteu-me un record personal i emocionat de reconeixement i estima a en Quim. Vaig tenir la sort de participar en les trobades mensuals, ací, a l’Ateneu, del Fòrum de Debat social, vinculat amb Impuls per a l’acció social. Vaig poder gaudir de les moltes capacitats intel·lectuals i relacionals de Quim. Del professor, del rigor investigador, i de la seva àmplia experiència en els món polític. Admirava, i recordo vivament, la seva capacitat reflexiva i crítica d’anàlisis dels fets socials , així comi també de proposició i acció. Especialment voldria assenyalar la seva gran capacitat de diàleg. Diàleg entre opinions i opcions diverses, sovint contraposades, aferrissades. I en Quim sempre cercant punts d’encontre, a partir dels quals continuar, una i altra vegada, el diàleg i els camins conjunts. No ometent mai, però, els fets històrics, les situacions socials i culturals,  les lluites socials, i els drets dels pobles a ser lliures, el dret de poder lluitar i gaudir la seva història i el seu futur.

-      Des d’ací, mil gràcies Quim, per permetrem compartir tots aquests petits-grans moments amb tu. Una gran abraçada en l’infinit. 

Ara, com a membre de l’equip editorial, els parlaré un xic del llibre.

Aquest llibre, el 9è. de la COL·LECCIÓ A PUNT significa per a nosaltres una OPORTUNITAT, o més ben dit, un conjunt d’oportunitats. 

-UNA OPORTUNITAT DE PARLAR DE LA TRANSICIÓ. Especialment dels canvis en l’acció social i els serveis socials, i més endavant, en les polítiques socials, en els marc d’una societat que havia començat a canviar molt abans de l’any 1975, com podran comprovar en el relat dels autors.  

-L’ OPORTUNITAT D’APORTAR UNES VEUS, UNES VIVÈNCIES I EXPERIÈNCIES PROFESSIONALS  a un gran SILENCI. El silenci que malauradament acompanya l’acció social, l’atenció social, els serveis socials i, es clar, a les polítiques socials d’aquella època controvertida de la transició política a l’estat espanyol.  Unes veus, unes veus plurals. No pas totes. En manquen moltes més, que desitjaríem poder anar escoltant i transmetre.  

-L’OPORTUNITAT D’APORTAR INFORMACIÓ amb la voluntat de treballar a partir dels fets viscuts en primera persona, tot cercant visualitzar les experiències concretes i les informacions empíriques que permetin construir la historia -les històries- de l’acció social a partir dels fets i relatats comprovats.  Òptica i posicionament metodològic en ferma oposició a les construccions i opinions sobre aquest període basades en els supòsits o en les generalitzacions de l’acció social en la dècada dels 70 i primers anys 80.  

-També l’OPORTUNITAT de CONTRIBUIR a la RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA del Treball social, els serveis socials i l’acció social, en aquest cas en l’època de la transició, a Catalunya, vers la recuperació d’un marc social, polític i democràtic, en el qual les polítiques socials i els serveis socials constitueixen -haurien de constituir- un dels eixos bàsics de lluita contra les desigualtats socials.  En aquest marc de recuperació històrica cal citar la tasca de recerca que està desenvolupant el Seminari d’Història del TS del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. Així com de les recerques i publicacions d’algunes treballadores socials referent al TS i els serveis socials del Vallès i del Bages. 

-L’OPORTUNITAT de PREGUNTAR-NOS i DE PREGUNTAR. Com veureu, el llibre està ple de preguntes. Què vàrem fer?, Què anhelàvem? Què podríem haver fet millor? En què ens vàrem equivocar? Què en queda de tot allò?   ... En síntesis, què en podem aprendre d’aquelles experiències, encerts i errors? Què en podem transmetre? 

-L’OPORTUNITAT, aquesta molt tossuda, i avui dia un xic revolucionariade TORNAR A PUBLICAR, d’EDITAR un NOU LLIBRE.  
Un llibre! Aquest objecte -o potser subjecte?-  estimat que ens acompanya i ens possibilita el diàleg. Diàleg personal, directe i lliure, amb l’autor-autores. Amb els seus i els nostres pensaments, opinions, experiències, ... Un company, el llibre, que podem anar a cercar amb plena llibertat, sense registres informàtics del què triem, del que ens interessa.  El tenim al costat, fàcilment, possiblement obert, sovint amb un senyal a la pàgina oportuna,  en tot moment i en els llocs més insospitats. Un company qui expressem i hi escrivim les nostres idees, interrogants o suggeriments. 
Publicar, sí, publicar tossudament, tot esperant que aquests nou nat i tots els altres llibres, no sucumbeixin mai, mai, a les ordres d’uns poders polítics que puguin activar fàcilment els 451 graus Fahrenheit. 


APORTACIONS DEL LLIBRE

Destacar en primer lloc L’ENTREVISTA A JOAQUIM FERRER, que una vegada més ens fa l’obsequi de la seva reflexió, la mirada crítica, el plantejament de dubtes,. .. També de l’afirmació i la convicció.   
Assenyalar el relat personal i emocionat de la seva llarga trajectòria  de compromís polític i estima de Quim Ferrer que ens ofereix en Rafael Hinojosa. Així com la interessant i precisa aportació de l’historiador Manuel Lladonosa amb un exercici de síntesis i de visualització d’importants fets socials i polítics de la transició. (com ells mateixos comentaran avui) 

LA SEGONA I TERCERA PART DEL LLIBRE TRACTEN DEL TREBALL SOCIAL I DELS SERVEIS SOCIALS. En ambdues parts es reflecteixen les experiències i opinions de treballadores socials i altres professionals que varen treballar en l’acció social i els serveis socials en aquella època, tant llunyana, i alhora tant propera, i que voldríem visualitzar i posar en present.  

La segona part, amb la rúbrica de Rosa Domènech, presenta de forma detallada i amb un gran esforç de síntesis, el treball social en el Camp de la Bota i en el Besós, en els anys seixanta.Treball social comunitari, amb la participació dels veïns i veïnes, promovent els serveis bàsics, escolars per exemple, aleshores inexistents en la zona. També a Montjuïc, i a Santa Coloma de Gramenet (1972-1975) i més tard a El Gornal a l’Hospitalet de Llobregat.  Així mateix l’autora reflecteix el treball realitzat a la Generalitat de Catalunya, i la proposició d’un model per a la Conselleria de Serveis socials.  La tasca i les responsabilitats desenvolupades a l’Ajuntament de Barcelona i  l’anomenat Model Barcelona de serveis socials, constitueixen un punt cabdal del seu relat d’experiències professionals. Tot citant Stephan Hessel, conclou la seva aportació tractant del que anomena “la segona transició”. 

Completant la creació de serveis socials en els primers ajuntaments de la recuperació democràtica, Carme Tobella  i Neus Fort, aporten respectivament les experiències de creació dels serveis socials a les ciutats de Lleida i Girona. 

La tercera i última partconté onze relats de treballadors socials i altres perfils professionals entorn la seva experiència professionals en el període dels anys seixanta-setanta i primers anys dels vuitanta. Una àmplia època que ajuda a comprendre millor com emergiren, a partir de la mort del dictador Franco -no del franquisme- i especialment a finals de 1979 , i en els anys 80-81, un estol d’iniciatives en l’àmbit de l’assistència social i els serveis socials. Iniciatives impensables sense la trajectòria realitzada en anys anteriors, tant en aquest àmbit, com en el conjunt de la societat, en la societat civil.  

Rosa Barenys, Rosa Domènech, Montserrat Colomer, Teresa Crespo, Jose Fernàndez, Montserrat Feu, Núria Gispert, Teresa Rossell, Mariona Rull, Conxita Vila, i jo mateixa, relaten els objectius, plans, realitzacions, metodologia i en ocasions les orientacions teòriques de les seves experiències professionals.  MOLTES GRÀCIES A TOTES !! 

La lectura d’aquests relats ens permet identificar entre altres les següents aportacions:

-      La Importància del Treball Social comunitari.En suburbis i barris de Barcelona, de l’Hospitalet de Llobregat i de Sant Adrià del Besòs. I a un poble de l’Empordà , Torruella de Montgrí.
-      L’habitatge i sub-condicions dels barrisi promoció de serveis bàsics.
-      Promoció de l’associacionisme.
-      La creació dels primers centres de higiene mental.
-      La promoció de noves lleis socials.
-      El treball social amb les famílies i persones amb (dis)capacitats. Promoció d’associacions i federacions de pares i d’afectats
-      El treball social i els  processos d’integració social,
-      Els Centres Cívics a Barcelona....

Quatre relats fan esment a les Escoles de formació de treball social de Barcelonaen els anys de la transició. 

Assenyalar també la dimensió internacionalTres apunts a tall d’exemple:
·     Uns primers Erasmus, sense el suport dels programes actuals. Dues autores citen les seves experiències a Paris i als Estats Units. 
·     La participació d’experts de les Nacions Unides i europeus , en la formació dels treballadors socials.
·     La incorporació de l’Escola d’Assistents socials del Clínic, a la IASSW (1972) i  les importants relacions de l’Escola de l’Icesb amb les escoles de formació belgues i franceses.


IDENTIFICAR finalment TRES ALTRES IMPORTANTS CONSTATACIONS

-La influència de les corrents de pensament internacionals i europees en la formació dels treballadors socials (bàsica i contínua)  com per exemple:
·     la re conceptualització del treball social, 
·     la incidència de la crítica psiquiàtrica i el moviment de l’antipsiquiatria, la critica a les institucions totals i la desinstitucionalització. 
·     Els nous postulats del concepte de salut i del X Congres de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana celebrat a Perpinyà.

-La participació amb les Associacions d’Assistents Socials de Catalunya. 

-La influència i el compromís de la societat civil. Creació de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), Congrés de Cultura catalana (1975-1977) També el compromís dels sindicats en qüestions socials, polítiques i culturals.Així comel moviment de l’Església Catòlica progressista de Catalunya (Tancada d’intel·lectuals a Montserrat – 1970- , La Caputxinada - 1966- Manifestació de capellans a Barcelona-maig 1966) i l’aixopluc a moviments socials, culturals i sindicals. 


PER FINALITZAR. Les aportacions de les autores manifesten també una mirada retrospectiva plena d’interrogants, preocupació del que ha esdevingut, i en moltes ocasions, un manifest desencant. Mirada però també plena de preguntes de futur.  

DESITGEM  que els interessi el llibre, i ens facin arribar les seves crítiques, comentaris i aportacions.   
Moltes gràcies!

Per l’Equip Editorial
Cristina Rimbau i Andreu






INTERVENCIÓ DE ROSA DOMÈNECH
Bona tarda a tothom, gràcies per venir.
A tot l’Equip de l’Impuls a l’Acció Social ens plau presentar avui aquest llibre “La Transició a casa nostra” en homenatge a en Joaquim Ferrer. En Joaquim Ferrer fou historiador, polític, Conseller de Cultura de la Generalitat, Portantveu al Senat, Diputat al Congrés i un bon patriota. Tot aquests càrrecs polítics els va ostentar durant la presidència del President Jordi Pujol.

En quant a la PARTICIPACIÓ que hi ha hagut en aquest llibre, cal remarcar que hi han participat 18 persones. A més del dos autors, Manuel Lladonosa jo mateixa, hi ha participat: Pere Baltà, Rosa Barenys, Montserrat Colomer, Teresa Crespo, Xose Fernández, Montserrat Feu, Neus Fort, Núria Gispert, Rafael Hinojosa, Miquel Reniu, Cristina Rimbau, Rosa Romeu, Teresa Rossell, Mariona Rull, Carme Tobella i Conxita Vila.
A tots, gràcies,

A les 18 persones ens uneix: 
Primer,            fer un homenatge a en Quim Ferrer, membre actiu de l’Impuls a l’Acció Social,
Segon,         la necessitat de parlar de la 1ª Transició a casa nostra, a en Quim li interessava molt aquest tema.
Nosaltres, amb aquest llibre no volem ni potenciar ni analitzar la situació actual del procés. Veus més assabentades que les nostres, ja ho han fet i ho faran. Nosaltres parlen, en aquest llibre de l’etapa de democràcia i transició (la 1a. Transició).

Des d’on ve la Transició, anys:
La cronologia oficial delimita el període de la Transició entre el 20 de novembre de 1975 (mort del general Franco) i l’entrada en vigor de la Constitució espanyola, dos dies abans de finalitzar l’any 1978 (29 de desembre de 1978). Alguns analistes amplien el període fins l’any 1979 –coincidint amb l’aprovació dels primers Estatuts d’Autonomia de les Comunitats Autònomes i les primeres eleccions municipals. També fins la celebració de les eleccions generals a les Corts Espanyoles, de 28 d’octubre de 1982. Nosaltres ho allarguem fins que creiem que hi ha un cert canvi en el país, que és el moviment dels indignats.
Crec que no hem practicat mai una educació pedagògica entre nosaltres mateixos del període de la transició. Potser per mandra? Potser per conformisme? Per complexos de divos?
No creiem que sigui just que la història la intentin escriure els altres, els que no varen viure els esdeveniments des de primera fila; nosaltres, tots els que participem en aquest llibre, ho férem, amb ideologia, amb una certa impaciència, dedicant-hi molts hores i esforç i amb molta il·lusió. D’aquí que nosaltres siguem els que fem aquest llibre.
Analitzant veiem, que hi ha crítics que intentem poder escriure sobre la transició a casa nostra, fent-se ressó de la dictadura i la democràcia i que la resumeixen creient i definint una claudicació de les esquerres davant els poders fàctics.
Nosaltres, amb la nostra aportació, la nostra generació volem explicar que això no és cert, que és un deute que hi tenim. Creiem que la transició va servir per tal que la gent tornés a viure en un món de llibertats democràtiques europees. Acabat el franquisme, la reivindicació era clara. Suposo recordareu els eslògans que ens identificaven: LLIBERTAT, AMNISTIA I ESTATUT D’AUTONOMIA. Vivíem amb esperit crític.
Érem conscients que obríem una nova època.
El catalanisme era l’eix d’una societat nova i volíem poder ajuntar moviments socials, partits polítics i ciutadania. Ja en el primer congrés de cultura catalana, parlàvem de la unió d’aquets tres elements.

ASPECTES NEGATIUS
La Transició no ha servir per reconvertir la memòria del franquisme. Tenim reflexos de que el franquisme és present.
Les exposicions franquistes fetes fins i tot per franquistes no tenen cap sentit i formen part de la vida quotidiana.
La Transició s’ha sacralitzat i això ha donat la sensació que tot el que es va decidir fer aleshores, ja no es pot canviar. Això ha condicionat molts aspectes en l’estil de fer política i del tipus de democràcia que tenim. Tenim la idea, no desenfocada, que les lleis es negocia en els despatxos dels polítics i que no es poden decidir de manera oberta i amb participació ciutadana.
Això ens ha desorientat a tots. Això cal superar-ho, ja que hi ha hagut interessos per part dels mandataris.
Cal parlar d’homes interessants que varem lluitar i que foren personatges claus: Adolfo Suarez, que era audaç, bon executiu.

FELIPE GONZÁLEZ: un gran estadista
SANTIAGO CARRILLO: pragmàtic i valent
MANUEL GUTIÉRREZ MELLADO: intel·ligent i col·laborador
CARLES GARAIKOETXEA: l’artífex del país basc.
JOSEP TARRADELLAS: Un home experimentat
JOSEP PALLACH: Polític, carismàtic i col·laborador amb molt sentit comú.
MIQUEL ROCA I JUNYENT I JORDI SOLÉ TURA: Pares de la Constitució
JORDI PUJOL: Artífex de Catalunya. Home que ens deixà al llarg del temps molts petjades.
Molts capellans obrers. Per citar-ne algun: Salvador Cabré, Lluís Hernández, Josep Bertrán, Jaume Cuspinera, etc. Tots aquests grans homes ens van transmetre la solidaritat, la tolerància, rel respecte, que són la gran lliçó que ens deixa la Transició  democràtica.

Quin era el MARC SÒCIO-POLÍTIC del moment?
Cal fer un esforç especial per entendre quina era la situació que vivíem amb 
1er.   L’ensorrament del franquisme. Catalunya arribava a aquelles circumstàncies amb reivindicacions compartides per tothom.
2on.     Cal recordar que partíem de la clandestinitat i la repressió
3er.      Volíem aconseguir una societat més justa i cohesionada
4rt.      Volíem fer un món millor
5è.       Recordem el famós lema: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.

Després d’una dictadura de 40 anys, es produïa un període de canvi que significava el retorn de les llibertats democràtiques.
La Transició presenta avui molts encerts i algun error, però és l’època en que s’inicia la canalització de les reivindicacions llargament demanades per molta gent.

QUÈ VOLIEM DEMOSTRAR AMB AQUEST LLIBRE: 
A tots els participants ens unia la necessitat i la il·lusió d’aconseguir un país lliure, amb partits polítics. Moviments socials reconeguts amb participació ciutadana, amb llibertat d’expressió. Volíem aconseguir una societat més justa, cohesionada i més democràtica. Veiem que calia oblidar el passat. Partíem de la clandestinitat. Partíem de l’època de la dictadura franquista.
Era molt recent la guerra civil. Ens calia i varem treballar molt per anar tirant endavant el país i ho aconseguirem. El país s’anava organitzant.
Varem crear una nova realitat que volia oblidar el passat.

QUÈ VAREM ACONSEGUIR:
El més important aconseguir va ser LA DEMOCRÀCIA. Cal subratllar-ho. Ens sentíem encoratjats, la democràcia ens va obrir horitzons (jo recordo el primer referèndum des del Camp de la Bota)
ü  40 anys que els mossos d’esquadra fan el control de carretera
ü Immersió lingüística (gran èxit)
ü De les 10 millors universitat espanyoles, 7 són catalanes.
ü TV3, molt interessant i molt professional
ü L’estatut, superat ja
ü L’Autonomia
ü Els Ajuntaments democràtics
ü Vàrem desplegar l’estat del benestar. Serveis Socials (tercera edat, infància, disminuïts, etc). Així com l’ensenyament, la cultura, els transports, etc.

Varem deixar moltes coses fetes i moltes petjades, tal i com diu el President Pujol. 

ACTUALITAT:
Som conscients que ara, des de fa 5 o 6 anys que ens hem adonat que el marc en el qual vivim no funciona tan bé com caldria. Perquè poguéssim parlar d’un món millor, molta gent dona la culpa nomé als partits polítics; en part és veritat, però no només. Què ha passat perquè existeixi tant de desconcert en aquests moments, molta gent que protesta, molta gent que no té feina, molta gent que ha entrat en l’estadi de la pobresa, moltes persones que no tenen habitatge perquè els han fet fora de la seva pròpia casa.
Tota aquesta situació va donar pas als moviments dels indignats, el 15 de maig de 2011. Aquest  moviment es dona a conèixer a casa nostra a partir del moviment que s’ha inspirat amb la filosofia de Stephane Hessel, Edicions 62. Repeteixo, va ser la font d’inspiració dels indignats.
“Indigneu-vos!” Diu Hessel als joves. Perquè de la indignació neix la voluntat i el compromís amb l’esperança de canvi. Hi ha molts problemes dels que descriu Hessel que també sempre he pensat que eren injustos i per això el crit d’ell, d’indignar-se sense violència, em va semblar molt interessant. Hessel ens incita a la insurrecció pacífica, evocant figures com Mandela, Martin Lutter King i Gandhi.
És evident que ara estem en un moment socio-polític global diferent i que cal fer una segona transició, sense perdre de vista que sense la primera, no podríem fer la segona i sense perdre de vista que el que volem és:
·      que continuï la idea de fer un món millor, més just, molt més just,
·     un món més igualitari, amb menys diferències socials,
·     un món amb programes socio-polítics que identifiquin que és imprescindible la igualtat social, que les persones no siguin maltractades en cap lloc del món, sinó estimades.

I per acabar, volem des d’aquí tenir un record especial per tots els presos polítics: Dolors Bassa, Carme Forcadell, Oriol Junqueres, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquím Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i exiliats: Carles Puigdemont, Antoni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig, Anna Gabriel, Marta Rovira i Valtonyc. Agraim a tots ells i elles les seves gestes.

Una forta abraçada per tots i totes i record especial per  l’Antoni Comín, amic exiliat i membre de l’Impuls a l’Acció Social.