dimecres, 17 de febrer del 2016

Jornada sobre l'Estat del Benestar i els Serveis Socials (III)

Taula rodona “Com hem viscut els darrers quinze anys l’evolució de l’Estat del Benestar i dels serveis socials a casa nostra?” amb la participació de: Teresa Crespo, Àngels Guiteras, Jaume Lanaspa i Maria Assumpció Vila



Intervenció de Teresa Crespo

Va ser directora de l’Escola de Treball Social, fundadora de FIAS i vicepresidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector de Catalunya. Actualment és membre de l’Associació Atlàntida i d’Impuls a l’Acció Social i presidenta d’ECAS.

Aquest darrers 15 anys han estat molt rics en general però la meitat han representa un creixement important mentre que l’altre meitat han estat de crisi i davallada, com les plagues bíbliques. EL mercat laboral en aquests any també ha canviat moltíssim hem passat d’un 8% d’atur a mes del 20%, un atur creixent, de llarga durada i amb una xifra del 50% entre els joves. Això ha fet que tinguem unes xifres de pobresa impensables, del 20,9%  actualment. Tot això afecta a l’Estat del Benestar i als serveis socials.

L’intent d’impulsar l’Estat del Benestar a través de la redistribució, del sistema de protecció de la ciutadania i de les polítiques impositives a l’Estat espanyol arriba més tard que a la resta d’Europa. L’any 1985 es va fer la primera llei de serveis socials i l’any 2007 es va fer una nova llei en la que es reconeixen el dret de les persones a tenir uns serveis socials i això significa que comencem a tenir un sistema català dels serveis socials. La llei defineix la seva estructura amb l’atenció bàsica i l’atenció personalitzada, el paper que hi juguen els municipis, el territori, la proximitat.

Malauradament, en temps de crisi la Llei de sostenibilitat del 2013 posa sota control la despesa pública amb mesures per retallar el que s’havia fet els anys anteriors. També la Llei de la dependència del 2006 que no va acabar de desenvolupar-se va ser una oportunitat perduda.
A mi em costa pensar que s’ha perdut l’EB tot i que penso que està canviant. L’esta ha de ser responsable de la ciutadania, ha de garantir les mínimes prestacions i necessitats. Hi haurà noves exigències i pèrdua de drets però seguirà existint un cert EB. Actualment els ajuntaments estan donant resposta a les necessitats de la ciutadania però arribarà un moment que no podran mantenir-ho per manca de recursos. Tenim polítiques d’emergència social que fan que canviï la manera de treballar en els serveis socials, amb més demanda i respostes ràpides i immediates (menjadors socials, bancs d’aliments, etc.). Desapareixen les polítiques socials integradores, la inversió en polítiques socials i les entitats socials diem que tot allò en el que no s’inverteixi avui generarà un problema en el futur però no se’ns fa cas.

Els treballadors socials són la imatge de les retallades i pateixen en pròpia carn les exigències de la ciutadania malgrat que no estan d’acord amb la situació. Avui dia, en els serveis socials es pateix estrès perquè no poden la resposta que voldrien donar. L’any 2015 es va fer el Mapa de prestacions socials per racionalitzar el sistema. Hi ha 65 prestacions econòmiques i 90 serveis però no esta articulat, hi ha desigualtats.

En els darrers anys l’administració pública ha optat per la concertació publico-privada per diversos motius, entre altres l’econòmic, però les entitats del tercer sector hem de defensar els nostres principis i no podem fer qualsevol cosa.

Per acabar, ara estem tornant a un moment en el que la comunitat torna a tenir pes i els serveis social hem de aprofitar-ho i treballar amb això. No podem continuar amb aquesta economia salvatge que fomenta la desigualtat i hem de construir un futur esperançador.


Intervenció d’Àngels Guiteras

Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació. És psicòloga i especialista en psicologia clínica per la Universitat de Barcelona i diplomada en Alta Direcció d’Empreses per Esade. VA iniciar la seva activitat professional en entitats socials a principis dels anys 80. Ha esta en els darrers sis anys presidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya i actualment és gerent de l’entitat ABD (Associació Benestar i Desenvolupament) de la que n’és cofundadora.

Coincideixo amb la Teresa Crespo en remarcar l’existència de dues etapes en els darrer s quinze anys, una que va del 200-08 i l’altra fins el 2015. En la primera etapa ja h havia una crisi social que precedia a la crisi econòmica y financera però teníem una etapa de bonança. Els que treballàvem en els serveis socials havíem guardat en un calaix la paraula pobresa que significava assistencialisme, cosa ben allunyada de les polítiques d’inclusió i de la nostra feina dins dels serveis socials. Com bé deia la Teresa s’aproven dues lleis que obren un futur de creixement de serveis i d’unversalització de drets essent el quart pilar de l’Estat del Benestar. Com s’ha vist, aquesta base no ha esta sòlida perquè les polítiques socials han anat a remolc de les polítiques econòmiques. Quan hi havia creixement econòmic es van desenvolupar  les lleis però no es va posar recursos econòmics perquè no va haver-hi una intencionalitat seriosa de tirar-hi endavant. Si hagués estat el cas, s’hagués finançat a través del sistema de la Seguretat Social. Es van reconèixer uns drets subjectius però només en el pensament dels que s’ho creien.

En la segona etapa, ja plenament de crisi, es quan s’han implantat les retallades. Els governs,  de mirada curta, han retallat en un moment d’augment de la demanda de necessitats socials i de drets bàsics com l’alimentació, la pobresa energètica, l’habitatge o la renda mínima i s’ha demostrat que les polítiques socials eren insuficients. La resposta ha esta retallar-les, en molts casos en més del 20% mentre algunes administracions locals han augmentat els pressupostos dels serveis socials i han reduït partides de serveis ordinaris.

Des de la Taula del Tercer Sector es van considerar insuficients els pressupostos destinat, que són els mateixos des de fa deu anys, mentre que les necessitats han augmentat. Es demana que es tingui en compte la renda mínima d‘inserció, que es prioritzin els ajuts sobre l’habitatge, que es recuperin les prestacions que estableix la Llei de la dependència, que en les llistes d’espera es prioritzin aquelles persones amb menys recursos econòmics o que s’obligui les companyies subministradores a fer front a la pobresa energètica perquè elles si que disposen de recursos.

La pobresa i la desigualtat han estat els detonants de crisi econòmica i financera que estem vivint però actualment les polítiques socials estan agafant centralitat malgrat la davallada en els temes socials i això és un element de canvi.

Un altre element és que les polítiques de benestar social no poden estar basades en els serveis públics. Hem de reinventar un nou Estat de Benestar amb més participació de la ciutadania, amb responsabilitat pública, arrelant-lo a les ciutats, al Tercer Sector i als moviments de defensa dels drets. Cal diferenciar entre l’objectiu de garantir els drets i la forma concreta de fer-ho. El neoliberalisme ha confós ambdues i ha fet caure en un parany a aquells que defensaven un Estat del Benestar difícil de mantenir sense posar per davant la lluita democràtica per garantir els drets socials. La nova política de drets socials ha de basar-se en la responsabilitat pública però amb incidència de la societat civil, un compromís de la ciutadania amb els drets socials i, en aquest sentit, la situació de crisi ens obre una oportunitat. El que passi en el futur dependrà del que fem entre tothom i també de la correlació de forces que puguem establir. En la defensa dels drets socials també és ,olt important el tercer sector, un sector que ha patir aquesta crisi però que ha demostrat una capacitat de resistència i de resiliència adaptant-se a la situacions de cada dia amb professionalitat, treball cooperatiu i en xarxa i innovació i enfortint la seva articulació.

El tercer sector social també té molts reptes i penso que ha d’anar combinant tres funcions bàsiques: la prestació de serveis no lucratius, amb reinversió del guany, la defensa dels drets socials de les persones i, finalment, la canalització del voluntariat i del compromís social. La capacitat de poder combinar aquestes tres funcions li donarà la possibilitat de ser un sector emergent, més eficient i sobretot referent.

Per una altra banda, hem de recuperar allò que és públic, per això és important que aquest paper del tercer sector, en el sentit que no és només l’administració, que s’està apropiant del que és públic, sinó que és allò que fem entre tots, és pluralista, és complexa i la defensa dels drets ens cosa de tothom. L’administració representa i ha de defensar els drets dels ciutadans però les polítiques basades en fons públics no són suficients. Cal que hi hagi una gran incidència de la societat civil i un compromís ciutadà i el tercer sector ha de tenir-hi un paper rellevant. Aquesta és una oportunitat i un repte de la crisi actual que ha col·locat en la centralitat la política social quan abans era marginal i això s’ha de saber gestionar. La lluita contra les desigualtats requereix d’uns serveis socials prioritaris i ben dotats, d’un tercer sector referent i d’un Estat descentralitzat, global i local alhora, que assumeixi la responsabilitat pública dels serveis socials i que tingui com a prioritat posar en valor la societat civil i la dimensió social i responsabilitat pública de la ciutadania.

Per acabar, he buscat una frase de Keynes que diu “Que Wall Street acepte la importancia de lo social es más difícil que un obispo en al época de Darwin aceptara la teoria de la evolución”.


Intervenció de Jaume Lanaspa

És llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Del 2008 fins el 2014 ha estat director general de la Fundació “la Caixa” i director executiu de l’Obra Social de “la Caixa”. Va ser director general d’ACESA i Caixabank. També ha esta professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i ESADE. Del 2003 fins el 2008 va ser responsable de RRHH de “la Caixa”. Actualment és patró de la Fundació bancària de la “la Caixa” i president del Club de Roma a Barcelona. Ha estat una de les persones que ha fet que el Palau Macaya se cedeixi a les entitats per a que puguin fer-ne l´ús com en aquest jornada.

En aquest darrers anys per a nosaltres diria que hi ha tres etapes. Des del 200 fins el 2004 a “la Caixa” predominaven els aspectes culturals que són més visibles i més comunicables. En aquells anys parlar de pobresa no sonava bé, en una societat rica. Fins que el 2004 va haver-hi un gir social cap a programes socials, com el d’habitatge de lloguer assequible pera gent jove i gent gran. El 2006 va aparèixer Caixa Proinfància amb la voluntat d’eradicar un fenomen que s’havia diagnosticat que deia que a les grans conurbacions començava a donar-se un fenomen que era la pobresa hereditària en un país que creixia econòmicament. L’any 2007 va néixer Incorpora per donar feina a col·lectius de persones teníem dificultats per trobar-ne: presos, víctimes de la violència de gener, discapacitat físics i mentals, etc. Això en un context pressupostari que podia administrar cada any més recursos.
L’any 2008 es va fer un nou Pla estratègic preveien la crisi però sense penar que seria tant forta i tant llarga. En el cas de l’Obra Social es va decidir destinar 2/3 del pressupost a temes socials i van començar a predominar els programes propis en lloc de programes fets per tercers com els adreçats a la immigració o a la mediació social.

A partir de la crisi els reptes més importants que té la societat espanyola són: la desigualtat, longevitat i diversitat cultural. Vam començar a establir aliances i el treballar en xarxa per optimitzar recursos amb entitats grans i amb més petites. En alguns dels nostres programes mesurem sistemàticament si la nostra tasca és transformadora. Tenim una actitud d’apertura, d’escoltar el que ens poden aportar els altres perquè és un mètode intel·ligent i aporta coneixement a més de ser divertit. El darrer Pla aprovat té com a objectiu  la contenció en l’àmbit cultural i expansió en l’àmbit de la recerca i el coneixement i consolidació en l’àmbit social, ampliant el marc geogràfic i quantitatiu dels programes. Mantenim a convicció un objectiu irrenunciable que és que entre tots plegats hem de construir una bona societat. Tenim prou recursos però e hem d’alliberar dels condicionaments ideològics dels darrers trenta anys.


Intervenció de Maria Assumpció Vila

Té el secretariat de Gestió d’Empreses de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona. De l’any 1978 al 2002 va ser secretaria executiva i tècnica a l’associació espanyola contra el càncer. Va ser cofundadora i gerent de la associació oncològica des de l’any 2002 al 2010. Tresorera de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya del 2003 al 2006 i des del 2010 és la Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona.

La Sindicatura de Greuges va començar l’any 2005 i la nostra tasca és atendre els conflictes amb l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat que tenim poques queixes, algunes d’elles provenen de serveis socials, unes 200, sovint associades a temes com el d’habitatge. A l principi els motius de queixa eren en relació a la situació de la gent gran que no disposaven de places a les residències públiques, el servei d’atenció domiciliaris, la insalubritat en els habitatges i la lentitud en les intervencions. Pel que fa a les famílies es plantejaven situacions d’indigència econòmica, de pobresa hereditària i de la seva cronificació, en molts casos en famílies parentals. També les persones sense sostre, necessitades d’una atenció que no reben. També es detectava en persones amb discapacitat la manca de places en les residències.

En aquell moment, les recomanacions que es van fer des de la sindicatura a l’Ajuntament de Barcelona eren que convenia potenciar la tasca preventiva i el treball comunitari, millorar la infraestructura per atendre les persones sense sostre, establir un seguiment d’ofici per a situacions d’alt rics per garantir l’atenció necessària, activar protocols d’atenció de vulnerabilitat tan per a gent gran com per a famílies necessitades i augmentar la dotació de pisos i una previsió d’habitatges compartits de manera permanent.

Els fets més significatius que han passat des d’aleshores fins ara en els servis socials també els hem notat des de la sindicatura. He de treballar per al que la ciutadania vegi garantits els seus drets. A més de supervisar les actuacions municipals hem de defensar els drets fonamentals de la ciutadania. Les decisions que nosaltres prenem no són vinculants i això ens obliga a prendre tots els recursos possibles per explicar detalladament la nostra feina.

L’any 2010 es va crear l’Institut Municipal de Serves Socials amb la intenció de disposar d’una eina per millorar l’organització i l’atenció social conscient dels canvis que s’estaven produint. Des de la sindicatura hem vist que ha estat útil i el que creiem que ha faltat és que entre els diferents operadors municipals es relacionin i es comuniquin.

Nosaltres també hem notat el canvi en el perfil de la població a qui cal atendre. Actualment les persones ja no estan enfadades sinó que estan desesperades.

En referencia a la situació actual diria que ens preocupa molt l’atenció a la infància, i a les famílies, que són els que més ho pateixen. Les situacions de desigualtat entre els diferents barris de la ciutat, amb situacions d’emergència.  

Quan vaig entrar, ara fa uns anys, en el món del voluntariat pensava que havíem de canviar el món. Ara penso que no sé si l’hem de canviar però si que l’hem de deixar millor del que està.