Joan Majó: “La crisi dels refugiats és el símptoma d’una situació més profunda”

L’enginyer, ex polític i empresari, Joan Majó, va ser l’encarregat d’iniciar el cicle sobre la crisi dels refugiats que organitza Impuls a l’Acció Social amb una xerrada que va profunditzar sobre les causes econòmiques i polítiques de la UE que han afavorit que l’arribada de refugiats s’hagi convertit en una crisi humanitària de primer nivell. Rosa Domènech, president d'Impuls a l'Acció Social, va ser l'encarrega de presentar l'acte. 

Amb la xerrada “La crisi dels refugiats com a símptoma de les malalties profundes de la Unió Europea” celebrada el passat 13 de març al Palau Macaya, Majó va destacar les principals raons que ens han situat en aquest carreró sense sortida. Fa uns anys, l’allau de refugiats no hagués provocat una crisi. Què ha passat perquè ara sí que l’hagi generat? A continuació resumim els aspectes més rellevants de la conferència que ens ajuden a respondre la pregunta.

La transformació d’Europa

Si aquest allau de refugiats hagués vingut a finals dels anys 90 no hagués estat una crisi.

La UE té més de 500 milions d’habitants i si en tres o quatre anys arriben 2 milions això sembla que s’enfonsi. I no té sentit des d’un punt de vista de la realitat.

Imagineu-vos que hi ha una passa de grip i un agafa la grip. Al cap d’un temps hi ha una passa de refredats i un agafa un refredat. I després hi ha una passa amb unes verdures i agafa una gastroenteritis.  I el veí del costat resisteix totes les passes. Aleshores, potser el problema de cada una d’aquestes crisis sóc jo.

La crisi que hem tingut ara fa vint anys no hagués estat una crisi. La crisi dels refugiats que hem tingut ara no hagués creat una crisi. En pocs anys hem tingut la crisi financera, la crisi de l’euro, la crisi dels refugiats, ara estem en plena crisi del Brexit... Cada una d’aquestes crisis la UE les podria haver resistit i si no ho ha fet és perquè té una malaltia i no és capaç d’aguantar coses que si no estigués en aquestes circumstàncies hagués pogut aguantar.

En aquests moments tenim dues malalties: una de tipus econòmic i l’altra de polític.

Crisi econòmica

La malaltia econòmica rau en el fet que després de 30-40 anys d’una situació econòmica fantàstica, van canviar una sèrie de coses i nosaltres vam continuar fent el mateix. Des de meitat dels anys 50 fins a finals dels 80 van ser uns anys en els que amb petits sotracs va haver-hi:

•        Un ascens permanent del PIB. Van ser 30-35 anys de creixement del PIB per càpita.
•         Un gran creixement demogràfic, però el PIB va créixer més que la demografia.
•        I va anar baixant constantment l’índex de Gini, el que mesura les desigualtats.

En definitiva, va ser un període de creixement econòmic i personal i amb repartiment de la riquesa.

Per què va passar això? Bàsicament per dues raons: una econòmica (economia industrial) i l’altra política (redistribució).

1.  La de tipus econòmic s’explica perquè durant aquells anys, l’economia europea va ser fonamentalment industrial. La part del PIB que era industrial en alguns països passava del 50%.  El sector industrial, per les seves característiques pròpies, és el que té més productivitat; un element imprescindible per al creixement. La productivitat no només crea PIB si no que també crea riquesa real. En canvi, l’economia financera produeix creixement financer però no creixement real.
2.  Durant tots aquests anys va haver-hi un règim polític a Europa que va ser enormement influent amb un augment del repartiment de la riquesa. El capitalisme industrial europeu d’aquella època estava atemorit davant la Unió Soviètica i la força dels partits comunistes. Per això, els partits del capitalisme industrial (la democràcia cristiana) van pactar amb les forces socialistes per crear l’Estat del Benestar i les reformes fiscals. Això va permetre augmentar la qualitat del capital humà i, per extensió, la productivitat.

Monopolis de demanada i tecnologia

Un altre aspecte a tenir en compte és que els 800 milions d’habitants de països de l’OCDE tenien a la seva disposició i utilitzaven els recursos naturals que correspondrien als 7.000 milions d’habitants de tot el planeta i tenien un cert monopoli de demanda.

En aquest context, també hi havia un altre monopoli: el de la creació de coneixement. És a dir: de la tecnologia. Tots els progressos tecnològics es feien a Europa o als Estats Units. Aquests dos monopolis van contribuir al bon funcionament de l’economia europea.

Va ser durant aquest període que es va crear la Unió Europea. Primer va ser el mercat comú, després el mercat únic i, finalment, la UE. Hi havia la percepció que tot el tema de la construcció europea ajudava molt en contraposició amb el que passa ara.

Tot això s’acaba als anys 90 per algunes raons:

•       Un gran avenç tecnològic que fa derivar l’economia de la indústria als serveis amb un error important: la disminució de la producció.
•        Globalització: més demanada a nivell global. El fenomen de la globalització ha estat fantàstica perquè ha permès que 1.500 milions de persones hagin pogut sortir de la pobresa. Això va suposar el final dels monopolis de demanda i tecnològics.
•         Irrupció del neoliberalisme amb dues grans conseqüències:

i.                 Desregulació dels mercats

ii.          Desactivar la fiscalitat progressiva. Els estats recapten menys i d’una manera regressiva. El que era un cercle virtuós es va convertir en un cercle viciós. La globalització del capital ha implicat deslocalitzacions, especulacions financeres...

Tot això ha donat lloc a la profunda malaltia econòmica que tenim: la crisi financera.

Crisi política

La malaltia de tipus polític es basa en tres errors:

•      No adaptació a la globalització: No comprendre que havien canviat les bases de la competitivitat i no fer les reformes oportunes en el sistema de producció.
•        Ampliació d’Europa de 15 a 27 sense preveure les conseqüències. Alguns països es van alinear amb les reticències del Regne Unit i es va paralitzar Europa.
•       Gestió de la creació de l’euro. No es van crear els instruments necessaris (unió bancària, fiscal, etc.)

Hagués estat bastant diferent si s’hagués aprovat la Constitució europea que va quedar paralitzada pels resultats a França i Holanda.

Crisi dels refugiats

Aquests dues malalties fa que no haguem sabut resoldre les crisis que hem tingut, entre elles la dels refugiats. La UE no té plenes competències en polítiques d’immigració i cada estat fa coses diferents.

La vinguda de refugiats i immigrants és una cosa que creixerà i no s’acabarà. Algunes dades a tenir en compte:

•  A l’any 2013, als cinc països del Sud de la Mediterrània van néixer 7 milions d’infants. En els països del Nord del Mediterrani en van néixer 2. La relació és de 3,5 a 1. La fertilitat per dona en el Magreb i el Sahel és de 4-6 fills. Aquí no arriba a 2.
• El PIB per càpita al Sud de la Mediterrània està per sota els 10.000 euros/any. Al Nord és una mica més de 30.000.
• El consum d’electricitat al Sud són uns 2.000 kw/h i al Nord, en canvi, 17.000.
• Els metres cúbics d’aigua, una mica més de 200 al Sud i quasi 800 al Nord.
•  L’ONU preveu que ara fins al 2050 el creixement vegetatiu d’Europa serà de 20 milions i el d’immigrants a Europa serà de 90 milions.
•  A nivell europeu tenim un 13% de residents que han nascut fora d’Europa. Al 2050 aquest percentatge creixerà fins el 18%.

Com voleu que la gent no vingui? Encara que no hi hagin guerres vindran.

La percepció de la immigració no és real

Una enquesta feta a 14 països diferents s’ha preguntat quina part de la població creu que és immigrant. La mitja de la resposta als països europeus ha estat del 24% quan en realitat el percentatge real és del 12%. La percepció és el doble de la realitat. Als Estats Units (que també és del 12%), la resposta ha estat el 34%. Això explica l’ascens de gent com Trump.

A França i Alemanya, la percepció del nombre de sirians és cinc vegades superior a la real.

Ens hem de preparar perquè vinguin refugiats i tancar fronteres no arregla res. Una altra cosa és controlar fronteres. La immigració ha de ser controlada: ni construir murs ni obrir fronteres. No podem acceptar qualsevol immigració.

Les polítiques d’immigració han de ser comunes i general. La geoestratègia ha de ser conjunta.

És massa exagerada la distinció entre refugiats i immigrants que implica que els primers s’hagin d’acollir i els segons, tornar. Hi ha refugiats per la guerra però també poden haver-hi per sequeres o altres guerres de les quals no ens assabentem.

Una provocació per acabar. Quan fem manifestacions demanant acollir, jo preguntaria: quanta gent està disposada a que li portin una persona refugiada a casa?

Preguntes i comentaris

Confondre el que és un refugiat amb una persona amb problemes econòmics és arriscat que podria anar en contra dels refugiats.

J.M. Jo no estic dient que s’elimini la diferència entre refugiats i migrats econòmics, però que s’entengui que hi poden haver refugiats per altres raons que no siguin una guerra.

Com es poden fer els processos de transició d’una economia productiva a una altra? Com es pot crear ocupació alternativa o subsidis per facilitar el canvi?

El pitjor de tot és que ha coincidit la globalització amb el neoliberalisme. La globalització ben fet es pot fer però no deixant-la a mans del mercat. S’ha globalitzat el mercat econòmic i s’han mantingut no globalitzades les capacitats dels estats de regular. Hem fet una globalització econòmica i no hem volgut una globalització política. 

“La crisi dels refugiats com a símptoma de les malalties profundes de la Unió Europea”

Dilluns 13 de març iniciarem el cicle sobre la crisi dels refugiats amb una conferència a càrrec de Joan Majó. Ens agradaria molt poder comptar amb la vostra assistència.

13 de març: “La crisi dels refugiats com a símptoma de les malalties profundes de la Unió Europea”.
Ponent: Joan Majó, enginyer, empresari i polític.
Hora: 17:30h
Lloc: Palau Macaya (Pssg. Sant Joan, 108. Barcelona).

La inscripció és gratuïta però cal confirmar assistència mitjançant un correu electrònic a: impulsaccio@gmail.com.

Esperem que l’acte sigui del vostre interès.

Cicle sobre la crisi dels refugiats

Reprenem les activitats del curs 2017/18 que enguany es celebraran al Palau Macaya de Barcelona. Tenim el goig d’anunciar-vos un cicle sobre la crisi dels refugiats que encetarem el 13 de març amb una conferència de Joan Majó. 

A continuació us avancem el programa:

13 de març: “La crisi dels refugiats com a símptoma de les malalties profundes de la Unió Europea”.

Ponent: Joan Majó, enginyer, empresari i polític.

Hora: 17:30h

Lloc: Palau Macaya (Pssg. Sant Joan, 108)

28 de març: “Refugiats, la vergonya d’Europa”.

Ponent: Esperança Esteve, ex diputada al Congrés dels Diputats i responsable de la Comissió sobre els refugiats

Hora: 19h

Lloc: Antigues Escoles Fabra (Av. Ferran Fabra, 1. Alella).

19 abril: Exposició sobre el tema sociosanitari “Interrelació, fusió...”

Ponent: A concretar

Hora: 11h

Lloc: Palau Macaya

El mateix mes d’abril encetarem un seminari sobre l’Estat del Benestar i els Serveis Socials als nostre país. Els aspectes més rellevants els debatrem en unes jornades que es celebraran al mes de juny i que comptaran amb la presència d’un expert suec que parlarà de l’Estat del Benestar a Suècia.

Us farem arribar informació de cadascun dels actes.

Reivindiquen el Treball Social Comunitari per fer front a la individualització dels problemes

La primera sessió del Fòrum de Debat social del nou curs 2016/17 es va celebrar ahir 17 d’octubre a l’Ateneu Barcelonès i va analitzar l'evolució del Treball Social Comunitari a través de l'experiència de Rosa Domènech, Pablo Peralta i Òscar Rebollo.

Rosa Domènech, treballadora social i presidenta d’Impuls a l’Acció Social va explicar el passat del Treball Social Comunitari a casa nostra a partir de la seva experiència laboral al Camp de la Bota (1962-1969), Montjuïc, a l'Hospitalet de Llobregat i al barri Singuerlin (Santa Coloma de Gramenet); a més d’ocupar càrrecs de responsabilitat a l’Ajuntament de Barcelona durant els mandats de Narcís Serra i Pascual Maragall.

Rosa Domènech va començar a treballar en l'àmbit social a l'any 1964 al Camp de la Bota depenent de Càritas Diocesana, "una institució que sempre ha procurat donar a la societat allò que demana. I en aquell moment a la societat li mancava que es fes treball social comunitari i va subvencionar treballadores socials per a que anéssim a treballar als barris". Segons Domènech, el Treball Social Comunitari (TSC) es fonamenta en el procés que emprenen els afectats per una problemàtica amb el recolzament del treballador social i altres professionals. 

Orígens del Treball Social Comunitari a casa nostra

Domènech va descobrir el TSC a Girona l'any 1959 quan anava als barris a fer "catecisme" per a ensenyar als infants més desvalguts a llegir i escriure. Des d'aquell moment, es va "enamorar" d'aquesta vocació i la va convertir en la seva professió. A tals efectes, l'any següent va començar els estudis d'Assistent Social. 

L'any 1956, l'ONU dóna una definició que concreta que cal fer un treball social conjuntament amb els moviments socials basat en el desenvolupament comunitari: "Procés a través dels quals els esforços d'una població s'unien als del govern d'aquell moment per millorar les condicions econòmiques, socials i culturals de les comunitats integrades en el país i aconseguir que col·laboressin plenament amb el procés social". Aquesta definició es va adaptar com a marc definitori i va marcar els objectius d'actuació: informar, raonar, reflexionar i oferir solucions sempre amb la participació dels usuaris de la comunitat. "Sense solidaritat i fraternitat no es podien assolir els objectius", va afirmar Rosa Domènech. 

Els objectius es fonamentaven en 7 punts:

1. Assolir la participació de la comunitat perquè fos capaç de resoldre els seus propis problemes
2. Crear una dinàmica social que permetés la participació
3. Trobar una metodologia que permetés planificar i avaluar totes les dinàmiques del TSC
4. Cercar la formula per resoldre els problemes plantejats per la mateixa comunitat (serveis, habitatge, etc.) a través de la participació i la solidaritat
5. Partir de la anàlisi de la realitat i rebutjar la improvisació
6. La participació només era veritable quan la persona era conscient que participa per resoldre els problemes de la comunitat
7. Procurar que les accions per resoldre els problemes individuals tinguessin una referència a escala comunitària.

En aquest context, s'intentava interrelacionar els casos, amb els grups i el TSC. En relació amb això, s'ha parlat molt sobre si el TSC ha de tenir ideologia o no. Domènech va defensar que en l’àmbit de la intervenció comunitària, “la ideologia és important i és necessària i en certa mesura cal que el treballador social la tingui”.

Metodologia Marchioni

Teníem el marc, els objectius però ens faltava la metodologia: "L'escola no ens havia explicat metodologia concreta per fer TSC" -va explicar Domènech- "i tenim la gran sort que l'any 1964 coneixem al Marco Marchioni". Entre les seves aportacions destaca la construcció teòric-metodològica per a la intervenció comunitària i la democràcia participativa en països desenvolupats; innovant en conceptes clau com "els protagonistes" i "la teoria dels tres cercles" en els processos participatius o en el concepte de "comunitat" en realitats i societats complexes. 

"Va ser un luxe tenir al Marco Marchioni durant un any ensenyant-nos perquè el Marco s'explicava molt bé, tenia ideologia i ens va orientar de com fer el TSC", reconeix Rosa Domènech. 

La metodologia de Marchioni que es va adoptar consistia en tres etapes:

1. Estudi i coneixement de la realitat
2. Audició i personalització dels problemes
3. Intervenció inicial
4. Intervenció ordinària
5. Intervenció intracomunitària
6. Supervisió i avaluació

Els moviments socials eren l'exponent del què la societat volia. Durant la Transició, l'Administració va creure que no eren necessaris: "O bé van passar a fer política institucional o bé van quedar en un segon terme". 

Amb el tems han anat canviat les reivindicacions dels moviments socials. "Aquests moviments canalitzen inquietuds i faciliten la participació", va manifestar Domènech. Actualment la incidència dels moviments socials es materialitza a través de les xarxes socials. 

Una mirada al present

Per la seva part, Pablo Peralta, treballador social i mediador de l’Ajuntament de Barcelona, va ser l’encarregat d’explicar la fotografia del present de l’acció comunitària. D’acord amb això, va denunciar que el Treball Social Comunitari “ha acabat sent l’àmbit més precaritzat, més jove i més marginal i acaba sent una sort de negoci per les empreses que ofereixen aquests tipus de serveis”.

D'acord amb això, va criticar que "tots els plantejaments tant des de la formació com de la pràctica professional es fa des de la divisió entre caso, grups i comunitat quan realment l'àmbit comunitari ja està inclòs en l'àmbit social. Per tant, no hauria de ser una parcel·la del treball sinó una manera de treballar".  

De la mateixa manera, Peralta va afirmar que aquesta metodologia que en els passat era tan necessària ens ha acabat convertint "als treballadors socials en dispensadors de recursos i hem perdut la frescor. No ens hem atrevit a innovar i experimentar i per això estem encotillats en el model de dispensadors de recursos. Ens han passat per davant altres disciplines com l'art o el disseny que s'han obert a altres realitats més diverses”. 

Finalment, les xarxes socials han canviat el model que concep la comunitat com a pertinença a un espai territorial: "El nostre sistema de vida actual cada cop és més desterritorialitzat i la comunitat no deixa de ser moments de relació a partir de nodes que poden ser llocs, persones, interessos o situacions que ens puguin identificar. I des del TSC encara estem pensant en la idea del carrer", va reflexionar Peralta. 

Resposta al paradigma neoliberal

Òscar Rebollo, expert en treball comunitari, va plantejar el futur del Treball Social Comunitari a partir de la resposta enfront el model neoliberal dominant: “El futur depèn de qui guanyi. El model neoliberal és antisocial i anticomunitari”, va reblar.

Rebollo també va vindicar el Treball Social Comunitari perquè “ni els problemes ni les respostes poden ser individuals”. Així mateix, va considerar que els actors socials tradicionals que “tenen l’etiqueta de representar la comunitat” han entrat en crisi. Davant d’això, prenen força nous actors com “plataformes, moviments, col·lectius més horitzontals... que no responen a la lògia de la representació sinó a la del projecte”. Per tant, la pregunta ara és “què fas” enlloc de “a qui representes”.

Finalment, l’expert va palesar la necessitat que l’Administració pugui assumir el repte de la descentralització: “Si la comunitat està a tot arreu, com ens organitzem?”, es va qüestionar.

Torn de preguntes

En relació amb la idea de que el futur dependrà de qui guanyi (liberalisme o nosaltres), hauríem de buscar formules de convivència que vagin substituint el vell sistema. Per què no es poden transformar els sistemes actuals? Per què no es poden reconvertir? 

O.R.: La lògia neoliberal que domina avui dia el capitalisme individualitza els problemes i les respostes. Enfront d'això hi ha lògiques que tenen una visió més comunitària i col·lectiva. En aquest segona dimensió s'hi ha trobat moltíssima gent (la socialdemocràcia, la democràcia cristiana, el comunisme, l'anarquisme...) Jo no estic dient neoliberalisme contra 15M. Jo el que sí que plantejo com una hipòtesi provocadora és que la lògia actual dominant del capitalisme ens individualitza absolutament. I al final el responsable dels meus problemes sóc jo. I no puc buscar la comunitat com a excusa. Si guanya això ho tenim fotut. I respostes alternatives a això no només hi ha una. Dins del pensament comunitari hi ha tradicions més conservadores i més esquerranoses. 

Quines diferències pot haver entre la pràctica de l'acció comunitària i els serveis socials en pobles petits i a les grans ciutats on han aflorat noves formacions polítiques?

P.P.: Jo he viscut sis anys en un poble de 300 habitants i m'he dedicat a l'àmbit social. Al final però la diferència és el plantejament que tu tinguis d'aquests serveis; la política pública que vulguis fer. En els pobles petits hi ha un control social major. El problema de la intervenció comunitària depèn de qui intervé. El gran repte en aquest sentit organitzatiu és molt deixar fer als altres perquè si únicament intervenim des de la perspectiva de la demanda continuem amb aquesta lògica molt poc constructiva. Hem d'aprendre del què fan els altres. Aprendre a pensar fora absolutament de marc perquè si no, fem polítiques continuistes. Si volem transformar, hem d'atrevir-nos amb coses noves i atrevir-nos a equivocar-nos. 

El Fòrum de Debat Social té com a objectiu l’anàlisi dels grans paràmetres de les polítiques socials i la necessària actualització i impuls d’aquestes. 

El 1er Fòrum Social del nou curs 2016-17 aborda l'evolució del Treball Social Comunitari

La primera sessió del Fòrum de Debat social del nou curs 2016/17 abordarà l'evolució del Treball Social Comunitari a través de l'experiència de diversos ponents. 

L'acte tindrà lloc el dilluns 17 d’octubre, de 18 a 20h, a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès  (C/Canuda, 6).

El títol de la sessió és  “Treball social comunitari. Passat, present i futur” i comptarà amb els següents ponents:

• Rosa Domènech, treballadora social i presidenta d’Impuls a l’Acció Social
• Xavier Camino, antropòleg. Ajuntament de Barcelona.
• Pablo Peralta, treballador social i mediador. Ajuntament de Barcelona.
• Òscar Rebollo. Expert en Treball Comunitari.

      Coordina i presenta la sessió Esperança Esteve, treballadora social.

El Fòrum de Debat Social té com a objectiu l’anàlisi dels grans paràmetres de les polítiques socials i la necessària actualització i impuls d’aquestes. 

Jornada sobre l'Estat del Benestar i els Serveis Socials (III)

Taula rodona “Com hem viscut els darrers quinze anys l’evolució de l’Estat del Benestar i dels serveis socials a casa nostra?” amb la participació de: Teresa Crespo, Àngels Guiteras, Jaume Lanaspa i Maria Assumpció Vila

Intervenció de Teresa Crespo

Va ser directora de l’Escola de Treball Social, fundadora de FIAS i vicepresidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector de Catalunya. Actualment és membre de l’Associació Atlàntida i d’Impuls a l’Acció Social i presidenta d’ECAS.

Aquest darrers 15 anys han estat molt rics en general però la meitat han representa un creixement important mentre que l’altre meitat han estat de crisi i davallada, com les plagues bíbliques. EL mercat laboral en aquests any també ha canviat moltíssim hem passat d’un 8% d’atur a mes del 20%, un atur creixent, de llarga durada i amb una xifra del 50% entre els joves. Això ha fet que tinguem unes xifres de pobresa impensables, del 20,9%  actualment. Tot això afecta a l’Estat del Benestar i als serveis socials.

L’intent d’impulsar l’Estat del Benestar a través de la redistribució, del sistema de protecció de la ciutadania i de les polítiques impositives a l’Estat espanyol arriba més tard que a la resta d’Europa. L’any 1985 es va fer la primera llei de serveis socials i l’any 2007 es va fer una nova llei en la que es reconeixen el dret de les persones a tenir uns serveis socials i això significa que comencem a tenir un sistema català dels serveis socials. La llei defineix la seva estructura amb l’atenció bàsica i l’atenció personalitzada, el paper que hi juguen els municipis, el territori, la proximitat.

Malauradament, en temps de crisi la Llei de sostenibilitat del 2013 posa sota control la despesa pública amb mesures per retallar el que s’havia fet els anys anteriors. També la Llei de la dependència del 2006 que no va acabar de desenvolupar-se va ser una oportunitat perduda.

A mi em costa pensar que s’ha perdut l’EB tot i que penso que està canviant. L’esta ha de ser responsable de la ciutadania, ha de garantir les mínimes prestacions i necessitats. Hi haurà noves exigències i pèrdua de drets però seguirà existint un cert EB. Actualment els ajuntaments estan donant resposta a les necessitats de la ciutadania però arribarà un moment que no podran mantenir-ho per manca de recursos. Tenim polítiques d’emergència social que fan que canviï la manera de treballar en els serveis socials, amb més demanda i respostes ràpides i immediates (menjadors socials, bancs d’aliments, etc.). Desapareixen les polítiques socials integradores, la inversió en polítiques socials i les entitats socials diem que tot allò en el que no s’inverteixi avui generarà un problema en el futur però no se’ns fa cas.

Els treballadors socials són la imatge de les retallades i pateixen en pròpia carn les exigències de la ciutadania malgrat que no estan d’acord amb la situació. Avui dia, en els serveis socials es pateix estrès perquè no poden la resposta que voldrien donar. L’any 2015 es va fer el Mapa de prestacions socials per racionalitzar el sistema. Hi ha 65 prestacions econòmiques i 90 serveis però no esta articulat, hi ha desigualtats.

En els darrers anys l’administració pública ha optat per la concertació publico-privada per diversos motius, entre altres l’econòmic, però les entitats del tercer sector hem de defensar els nostres principis i no podem fer qualsevol cosa.

Per acabar, ara estem tornant a un moment en el que la comunitat torna a tenir pes i els serveis social hem de aprofitar-ho i treballar amb això. No podem continuar amb aquesta economia salvatge que fomenta la desigualtat i hem de construir un futur esperançador.

Intervenció d’Àngels Guiteras

Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació. És psicòloga i especialista en psicologia clínica per la Universitat de Barcelona i diplomada en Alta Direcció d’Empreses per Esade. VA iniciar la seva activitat professional en entitats socials a principis dels anys 80. Ha esta en els darrers sis anys presidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya i actualment és gerent de l’entitat ABD (Associació Benestar i Desenvolupament) de la que n’és cofundadora.

Coincideixo amb la Teresa Crespo en remarcar l’existència de dues etapes en els darrer s quinze anys, una que va del 200-08 i l’altra fins el 2015. En la primera etapa ja h havia una crisi social que precedia a la crisi econòmica y financera però teníem una etapa de bonança. Els que treballàvem en els serveis socials havíem guardat en un calaix la paraula pobresa que significava assistencialisme, cosa ben allunyada de les polítiques d’inclusió i de la nostra feina dins dels serveis socials. Com bé deia la Teresa s’aproven dues lleis que obren un futur de creixement de serveis i d’unversalització de drets essent el quart pilar de l’Estat del Benestar. Com s’ha vist, aquesta base no ha esta sòlida perquè les polítiques socials han anat a remolc de les polítiques econòmiques. Quan hi havia creixement econòmic es van desenvolupar  les lleis però no es va posar recursos econòmics perquè no va haver-hi una intencionalitat seriosa de tirar-hi endavant. Si hagués estat el cas, s’hagués finançat a través del sistema de la Seguretat Social. Es van reconèixer uns drets subjectius però només en el pensament dels que s’ho creien.

En la segona etapa, ja plenament de crisi, es quan s’han implantat les retallades. Els governs,  de mirada curta, han retallat en un moment d’augment de la demanda de necessitats socials i de drets bàsics com l’alimentació, la pobresa energètica, l’habitatge o la renda mínima i s’ha demostrat que les polítiques socials eren insuficients. La resposta ha esta retallar-les, en molts casos en més del 20% mentre algunes administracions locals han augmentat els pressupostos dels serveis socials i han reduït partides de serveis ordinaris.

Des de la Taula del Tercer Sector es van considerar insuficients els pressupostos destinat, que són els mateixos des de fa deu anys, mentre que les necessitats han augmentat. Es demana que es tingui en compte la renda mínima d‘inserció, que es prioritzin els ajuts sobre l’habitatge, que es recuperin les prestacions que estableix la Llei de la dependència, que en les llistes d’espera es prioritzin aquelles persones amb menys recursos econòmics o que s’obligui les companyies subministradores a fer front a la pobresa energètica perquè elles si que disposen de recursos.

La pobresa i la desigualtat han estat els detonants de crisi econòmica i financera que estem vivint però actualment les polítiques socials estan agafant centralitat malgrat la davallada en els temes socials i això és un element de canvi.

Un altre element és que les polítiques de benestar social no poden estar basades en els serveis públics. Hem de reinventar un nou Estat de Benestar amb més participació de la ciutadania, amb responsabilitat pública, arrelant-lo a les ciutats, al Tercer Sector i als moviments de defensa dels drets. Cal diferenciar entre l’objectiu de garantir els drets i la forma concreta de fer-ho. El neoliberalisme ha confós ambdues i ha fet caure en un parany a aquells que defensaven un Estat del Benestar difícil de mantenir sense posar per davant la lluita democràtica per garantir els drets socials. La nova política de drets socials ha de basar-se en la responsabilitat pública però amb incidència de la societat civil, un compromís de la ciutadania amb els drets socials i, en aquest sentit, la situació de crisi ens obre una oportunitat. El que passi en el futur dependrà del que fem entre tothom i també de la correlació de forces que puguem establir. En la defensa dels drets socials també és ,olt important el tercer sector, un sector que ha patir aquesta crisi però que ha demostrat una capacitat de resistència i de resiliència adaptant-se a la situacions de cada dia amb professionalitat, treball cooperatiu i en xarxa i innovació i enfortint la seva articulació.

El tercer sector social també té molts reptes i penso que ha d’anar combinant tres funcions bàsiques: la prestació de serveis no lucratius, amb reinversió del guany, la defensa dels drets socials de les persones i, finalment, la canalització del voluntariat i del compromís social. La capacitat de poder combinar aquestes tres funcions li donarà la possibilitat de ser un sector emergent, més eficient i sobretot referent.

Per una altra banda, hem de recuperar allò que és públic, per això és important que aquest paper del tercer sector, en el sentit que no és només l’administració, que s’està apropiant del que és públic, sinó que és allò que fem entre tots, és pluralista, és complexa i la defensa dels drets ens cosa de tothom. L’administració representa i ha de defensar els drets dels ciutadans però les polítiques basades en fons públics no són suficients. Cal que hi hagi una gran incidència de la societat civil i un compromís ciutadà i el tercer sector ha de tenir-hi un paper rellevant. Aquesta és una oportunitat i un repte de la crisi actual que ha col·locat en la centralitat la política social quan abans era marginal i això s’ha de saber gestionar. La lluita contra les desigualtats requereix d’uns serveis socials prioritaris i ben dotats, d’un tercer sector referent i d’un Estat descentralitzat, global i local alhora, que assumeixi la responsabilitat pública dels serveis socials i que tingui com a prioritat posar en valor la societat civil i la dimensió social i responsabilitat pública de la ciutadania.

Per acabar, he buscat una frase de Keynes que diu “Que Wall Street acepte la importancia de lo social es más difícil que un obispo en al época de Darwin aceptara la teoria de la evolución”.

Intervenció de Jaume Lanaspa

És llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Del 2008 fins el 2014 ha estat director general de la Fundació “la Caixa” i director executiu de l’Obra Social de “la Caixa”. Va ser director general d’ACESA i Caixabank. També ha esta professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i ESADE. Del 2003 fins el 2008 va ser responsable de RRHH de “la Caixa”. Actualment és patró de la Fundació bancària de la “la Caixa” i president del Club de Roma a Barcelona. Ha estat una de les persones que ha fet que el Palau Macaya se cedeixi a les entitats per a que puguin fer-ne l´ús com en aquest jornada.

En aquest darrers anys per a nosaltres diria que hi ha tres etapes. Des del 200 fins el 2004 a “la Caixa” predominaven els aspectes culturals que són més visibles i més comunicables. En aquells anys parlar de pobresa no sonava bé, en una societat rica. Fins que el 2004 va haver-hi un gir social cap a programes socials, com el d’habitatge de lloguer assequible pera gent jove i gent gran. El 2006 va aparèixer Caixa Proinfància amb la voluntat d’eradicar un fenomen que s’havia diagnosticat que deia que a les grans conurbacions començava a donar-se un fenomen que era la pobresa hereditària en un país que creixia econòmicament. L’any 2007 va néixer Incorpora per donar feina a col·lectius de persones teníem dificultats per trobar-ne: presos, víctimes de la violència de gener, discapacitat físics i mentals, etc. Això en un context pressupostari que podia administrar cada any més recursos.

L’any 2008 es va fer un nou Pla estratègic preveien la crisi però sense penar que seria tant forta i tant llarga. En el cas de l’Obra Social es va decidir destinar 2/3 del pressupost a temes socials i van començar a predominar els programes propis en lloc de programes fets per tercers com els adreçats a la immigració o a la mediació social.

A partir de la crisi els reptes més importants que té la societat espanyola són: la desigualtat, longevitat i diversitat cultural. Vam començar a establir aliances i el treballar en xarxa per optimitzar recursos amb entitats grans i amb més petites. En alguns dels nostres programes mesurem sistemàticament si la nostra tasca és transformadora. Tenim una actitud d’apertura, d’escoltar el que ens poden aportar els altres perquè és un mètode intel·ligent i aporta coneixement a més de ser divertit. El darrer Pla aprovat té com a objectiu  la contenció en l’àmbit cultural i expansió en l’àmbit de la recerca i el coneixement i consolidació en l’àmbit social, ampliant el marc geogràfic i quantitatiu dels programes. Mantenim a convicció un objectiu irrenunciable que és que entre tots plegats hem de construir una bona societat. Tenim prou recursos però e hem d’alliberar dels condicionaments ideològics dels darrers trenta anys.

Intervenció de Maria Assumpció Vila

Té el secretariat de Gestió d’Empreses de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona. De l’any 1978 al 2002 va ser secretaria executiva i tècnica a l’associació espanyola contra el càncer. Va ser cofundadora i gerent de la associació oncològica des de l’any 2002 al 2010. Tresorera de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya del 2003 al 2006 i des del 2010 és la Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona.

La Sindicatura de Greuges va començar l’any 2005 i la nostra tasca és atendre els conflictes amb l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat que tenim poques queixes, algunes d’elles provenen de serveis socials, unes 200, sovint associades a temes com el d’habitatge. A l principi els motius de queixa eren en relació a la situació de la gent gran que no disposaven de places a les residències públiques, el servei d’atenció domiciliaris, la insalubritat en els habitatges i la lentitud en les intervencions. Pel que fa a les famílies es plantejaven situacions d’indigència econòmica, de pobresa hereditària i de la seva cronificació, en molts casos en famílies parentals. També les persones sense sostre, necessitades d’una atenció que no reben. També es detectava en persones amb discapacitat la manca de places en les residències.

En aquell moment, les recomanacions que es van fer des de la sindicatura a l’Ajuntament de Barcelona eren que convenia potenciar la tasca preventiva i el treball comunitari, millorar la infraestructura per atendre les persones sense sostre, establir un seguiment d’ofici per a situacions d’alt rics per garantir l’atenció necessària, activar protocols d’atenció de vulnerabilitat tan per a gent gran com per a famílies necessitades i augmentar la dotació de pisos i una previsió d’habitatges compartits de manera permanent.

Els fets més significatius que han passat des d’aleshores fins ara en els servis socials també els hem notat des de la sindicatura. He de treballar per al que la ciutadania vegi garantits els seus drets. A més de supervisar les actuacions municipals hem de defensar els drets fonamentals de la ciutadania. Les decisions que nosaltres prenem no són vinculants i això ens obliga a prendre tots els recursos possibles per explicar detalladament la nostra feina.

L’any 2010 es va crear l’Institut Municipal de Serves Socials amb la intenció de disposar d’una eina per millorar l’organització i l’atenció social conscient dels canvis que s’estaven produint. Des de la sindicatura hem vist que ha estat útil i el que creiem que ha faltat és que entre els diferents operadors municipals es relacionin i es comuniquin.

Nosaltres també hem notat el canvi en el perfil de la població a qui cal atendre. Actualment les persones ja no estan enfadades sinó que estan desesperades.

En referencia a la situació actual diria que ens preocupa molt l’atenció a la infància, i a les famílies, que són els que més ho pateixen. Les situacions de desigualtat entre els diferents barris de la ciutat, amb situacions d’emergència.  

Quan vaig entrar, ara fa uns anys, en el món del voluntariat pensava que havíem de canviar el món. Ara penso que no sé si l’hem de canviar però si que l’hem de deixar millor del que està.

Jornada sobre l’Estat del Benestar i dels Serveis Socials (II)

Ponència “Cap on va l’Estat del Benestar i els Serveis Socials en el canvi d’època?” a càrrec de Joan Subirats

  

Després d’una introducció sobre la Jornada a càrrec de la presidenta d’Impuls a l’Acció Social, Rosa Domènech (veure entrada anterior del bloc), pren la paraula el Sr. Josep Ollé, director del Palau Macaya el qual, en primer lloc, dona la benvinguda a les persones assistents i felicita l’entitat pel seu aniversari.

Intervenció de Josep Ollé

Les propostes i activitats que du a terme l’Impuls reflecteixen allò que el Palau Macaya vol ser: un espai de debat i de reflexió amb valors humanistes, democràtics i amb una visió prospectiva de generació d’idees. Els debats d’Impuls recullen tres mirades diferents: des del món de la gestió pública, des de les entitats del Tercer Sector i des del món acadèmic que conformen un coneixement més complert. Destaca que el més important és generar eines que ajudin a millorar la societat i oportunitats per ajudar als més fràgils

Continua la Jornada amb la intervenció de Joan Subirats, presentat per Esperança Esteve qui aprofita l’ocasió per agrair a Rosa Domènech pel treball i la il·lusió per empènyer l’Impuls. Destaca de Subirats que és una persona que és pot considerar profeta a casa seva per articular els pensaments i les propostes per a que siguin accions. Presenta a Subirats com a Doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic de Ciència Política. Comenta que ha treballat a la UAB en temes de gestió pública, governança i l’anàlisi de les polítiques públiques i l’impacte en la societat tant des d’un punt de vista acadèmic o d’orientació de persones, entitats o institucions i diu que cal tenir molt en compte les seves propostes de com a societat ha de créixer al voltant de l’autodeterminació de les persones, de la participació i del pensament en allò que és bo pel comú.

Intervenció de Joan Subirats

El canvi d’època ens ajuda a replantejar-nos les preguntes, en aquests moments de transició i d’incertesa. L’Estat del Benestar és una construcció conceptual que resumeix moltes coses, ja des de principis del segles XX, i que forma el període dels  trenta anys gloriosos (1945-1975) en que va funcionar de manera més estable. Hi ha diversos models d’Estat del Benestar: el nòrdic, el continental, l’anglosaxó , el mediterrani, etc. que poden ser construïts a partir de les contribucions del treball o d’elements més universals com els impostos segons cada model. També cal tenir en compte que sovint parlem de l’Estat del Benestar a Europa mentre que a d’altres països del món això creava desigualtats.

Cal saber si quan ens referí a l’Estat del Benestar parlem d’una cosa viva o ens referim a un model que no té la capacitat de mantenir-se amb les mateixes bases amb les que es va construir. Històricament la Unió Europea ha considerat que l’Estat del Benestar és una cosa que pertany a cadascun dels estats i no ho considera una política comuna. L’Estat del Benestar respon a una fase històrica superada, la fase productiva del capitalisme industrial, de la lluita de classes, del fordisme, dels productes de masses, una lògica de redistribució entre els que tenen i els que no tenen. Ara estem sotmesos a d’altres lògiques i tensions que són diferents a la de rics i pobres, dels diners. L’Europa de després de la segona Guerra Mundial va fer un pacte entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana construint un model de lògica compensatòria de les desigualtats que genera el capitalisme i que va convertir la economia de mercat com la única forma de relació econòmica, la més “natural”. Per compensar aquesta desigualtat, cada estat ha de compensar-ho amb polítiques redistributives que generaran un doble efecte: d’una banda milloraran aspectes com la salut, les prestacions socials o l’educació i de l’altra millorarà el sistema econòmic perquè hi haurà més consum.

La crisi del petroli, de 1973, fa entreveure que el sistema no és tant sòlid i que no era fàcil mantenir-lo. Al  mateix temps, la globalització i el canvi tecnològic comencen a transformar la economia per passar del capitalisme industrial al capitalisme financer. El pacte nacional de cada estat amb l’Estat del Benestar es trenca per el moviment de l‘economia en funció del mercat financer que no reconeix territoris. Les estructures d’intermediació (universitats, bancs, empreses, etc.) no poden adaptar-se fàcilment als canvis que generen les noves tecnologies, ja no hi ha agrupacions de treballadors, les empreses estant fragmentades en espais físicament diferents, el procés productiu s’ha trencat.

Al mateix temps cal reconèixer les pròpies insuficiències que té l’Estat del Benestar, vist sovint com un model burocràtic que prima l’homogeneïtat del sistema enfront a la personalització que defensa el mercat actual.  El sistema burocràtic weberià posa èmfasi en el procediment i no en el resultat perquè parteix de la lògica de la desconfiança en relació al poder en la que preval donar permisos, inspeccionar, sancionar en lloc d’educar, curar. Aquesta tensió ha provocat que les persones que han volgut qualitat en el servei no han mirat cap als serveis públics, i aquest ha estat el cas del Tercer sector que s’ha bastit sobre el problema i no sobre la competència que és sobre on treball el sector públic. El sector social ha treballat sobre la incumbència, la preocupació pel cas i com es dona resposta al problema.

Per altra banda, el serveis socials han estat la germà petit, un element secundari que donava ajuts per als que no tenien res. Les estructures sanitàries s’han construït amb unitats de gestió grans que han incorporat molt knowhow, ha estat el sector que, pel nivell d’ingressos que exigia i pel contacte amb les empreses farmacèutiques i la recerca, ha generat una política molt forta que representa la despesa més gran del sector públic. Fins i tot hi ha decalatge amb el nivell de formació i d’exigència de les persones si ho comparem amb sector com l’educació o els serveis socials, la qual cosa pot generar més capacitat de pressió d’aquest sector.

Les relacions amb el tercer sector s’ha efectuat en base a la provisió indirecta dels serveis sense haver de fer les reformes que els sistema necessitaria.

La situació actual té uns nivells de desigualtat creixent, no sobre els que tenen i els que no sinó sobre els que estan dins o els que estan fora -l’exclusió-, entre el dalt i l’abaix, entre els que treballen i els que no o entre els estables i els precaris i això genera un sacsejament del sistema. Per altra banda tenim el desempoderament, la indefensió, la incapacitat de controlar el que succeeix, la indefensió, la incertesa personal o laboral. L’Estat ja no es dedica a protegir la ciutadania. Finalment, podem parlar de la despossessió, els dubtes que genera la possibilitat de perdre aquells drets que fins ara havien estat consolidats, hi ha una erosió de la lògica dels drets.

Un altre factor és la incapacitat de l’Estat per mantenir l’Estat del Benestar. L’allargament de l’esperança de vida provoca un canvi en la visió de la vellesa en la realitat actual malgrat que seguim mantenint la visió fordista el que és un greu problema perquè no sabem què fer. Els models institucional que vam crear ara ja no són vàlids i s’han de revertir. Actualment, també es dona el fet que hi ha més cobertures per a la gent gran que per a la gent jove encara que es doni el cas que les pensions són l’ingrés amb el que viuen algunes famílies. Això està creant una fractura social. Les retallades dels darrers anys han anat més dirigides a la població jove que a d’altres, un població que no forma part de les persones que voten, per exemple.

Com podem reimplicar les persones en les polítiques socials? Hem d’allunyar-les de la idea de client, de que perquè paguen els impostos tenen drets. Cal implicar-les donant-les més veu, més poder, no només amb la participació sinó en la coproducció de polítiques. Més drets associats a més responsabilitats. També cal diferenciar entre treball, feina i ocupació; què és el que el mercat considera treball i què és allò que socialment considerem com a una feina o ocupació. El treball socialment útil no és el mateix que el treball útil per al mercat. Caldria un reconeixement des de les institucions públiques a la feina i la ocupació que el mercat no reconeix com a treball. Una altra aspecte és el reforçament dels aspectes territorial de les polítiques la qual cosa permetrà relacionar millor la transversalitat, descentralitzant els poders en àmbits territorials més petits, treballant amb lògiques de “cicle vital” i no en compartiments com joventut, vellesa, etc. També cal potenciar la pluralitat de proveïdors, barrejar el tercer sector, amb l’economia social i el sector públic, que va més enllà d’allò que és institucional. Cal estar molt atent amb la tecnologia, que no és neutral i que pot generar desigualtats. I per acabar, diria que parlem molt de política i molt poc de polítiques concretes.

A continuació comença un torn de preguntes i comentaris per part de públic assistent.

Hem de ser capaços de fer anàlisi globals dirigits a la gent d’ara.

Subirats comenta que està completament d’acord amb la mirada global i al mateix temps local.

Des del món del treball social hem fet un mal ús del diagnòstic social emmascarant uns drets socials. Per empoderar la gent cal fer polítiques de denuncia. També és interesant, més enllà de les polítiques globals, les entitats i les persones ens hem d’implicar en la defensa de que els drets de les persones i les polítiques socials siguin anclatges i formin part del debat en el procés constituent.

Pel que fa al treball amb les polítiques de denúncia cal veure si des de l’àmbit del treball social es pot reforçar el seu paper més enllà d’una lògica reactiva sobre el que els afecta. Sovint, en l’estructura administrativa qui té poder no té informació i viceversa. En el treball social cada dia s’està intentant encaixar les demandes que es tenen amb els recursos de que es disposen. És important generar valor i coneixement per trobar alternatives de canvi. Cal treballar en xarxa.

Ara es parla dels elements predistributius, de com intentem que no sigui necessari parlar de distribució. Salaris, educació i habitatge són els principal drets predistributius i cal reforçar-los ens serviria per evitar la distribució posterior

Si ens féssim la pregunta de com és que si les persones estem cada cop millor perquè estan més queixoses. Esperen que l’Estat els cobreixi tot, amb més exigències i aspiracions. La resposta que es podria donar és que l’Estat ha de tenir un efecte compensatori del mercat que produeix desequilibris. Pensar que l’Estat ho resoldrà tot significa desresponsabilitzar-se de les persones envers el bé col·lectiu. Cal empoderar els ciutadans des de les entitats respecte de les institucions. Això que ja es plantejaven a finals dels anys 50 també és un problema que tenim ara.

Rosanvallon parla de la democràcia apropiada que significa que ens la sentim nostra i que ens en fa més responsables però també significa més poder per a la ciutadania i menys per a l’Estat.

En les actuals polítiques estem fent un canvi de l’Estat del Benestar cap a un Règim del Benestar. Què passa amb el reforçament públic de les fonts privades de benestar i quins instruments per preservar les bones pràctiques?

Règim de Benestar significa una mirada plural sobre les polítiques on hi trobem poders públics, famílies, tercer sector i mercat. Cal treballar amb la barreja de tots tenint en compte el projecte i amb l’equilibri de forces entre els actors. El que és social no és contradictori amb allò que és públic.

En referència al canvi d’època i citant a Gramsci quan diu que allò que és nou no acaba de néixer i el que és vell no acaba de morir, també diu que é una època en que apareixen monstres. Quins diries que són els monstres ara?

Si, estic d’acord amb que hi ha monstres, Europa n’està ple. Les conseqüències dels canvis d’època generen conflictes de gran abast com diuen els historiadors. Cal tenir-ho en compte.