Jornada sobre l’Estat del Benestar i dels Serveis Socials (I)

Presentació de l’acte a càrrec de Rosa Domenech

Per a tot l’equip de l’Impuls a l’Acció Social és una satisfacció el celebrar el 10è aniversari d’aquesta entitat amb tots vosaltres.

L’entitat Impuls a l’Acció Social, és una associació sense afany de lucre d’àmbit estatal que ofereix els seus serveis amb la finalitat de contribuir a fer una atenció de màxima qualitat que suposi un avanç per el Benestar Social i els Serveis Socials, amb formació i gestió de serveis que siguin de qualitat, que promoguin la divulgació i creïn sensibilització.

En el camp de la formació durant aquests anys n’hem feta per a la Generalitat, per al Ministeri de Serveis Socials (en totes les autonomies), des del “Plan Concertado”. N’hem fet, també, en diferents ajuntaments.

En el camp de la gestió hem desenvolupat diversos projectes en ajuntaments, preferentment per a Infància i Família. (Ajuntament de Madrid, dona, infants amb solitud).

Ens fixarem com a objectius de la nostra acció el fer des de la nostra entitat un servei de divulgació i sensibilització de les problemàtiques que té plantejada la nostra societat en l’ampli camp del Benestar Social i en el més concret dels Serveis Socials. Creiem que fixant aquesta prioritat posàvem el nostre granet de sorra en un camp que en aquests moments en té necessitat per les circumstàncies sociològiques i polítiques canviants en les que vivim.

En les nostres accions de divulgació i sensibilització ens hem dedicat bàsicament a tractar aspectes del Benestar Social i dels Serveis Socials, sigui en sentit específic o ampli. Des del principi hem tractat aspectes dedicats tan a Ensenyament, Sanitat o Serveis Socials, aquest darrer desdoblat en els camps de la infància, la dona, la immigració i els refugiats, la vellesa i el treball comunitari.

Hem fet tot el que ha estat a l’abast de les nostres possibilitats i recursos i comptant sempre amb la il·lusió, constància i esperança en el treball que fem entre tots.

Per a realitzar-ho tenim dos equips de referència:

L’equip coordinador analitza i proposa els temes a plantejar en el Fòrum de Debat Social. Hem realitzat 80 sessions amb els debats corresponents al llarg d’aquesta deu anys. L’equip està integrat per Rosa Barenys, Carles Campuzano, Antoni Comín, Rosa Domènech, Esperança Esteve, Joaquim Ferrer, Rosa Maria Ferrer, Rafael Hinojosa, Joaquim Julià, Joan Carles Mas, Àngels Nogués, Pablo Peralta de Andrés, Cristina Rimbau, Glòria Rubiol, Mariona Rull, Jordi Sabater, Joan Tatjer i Eduard Vinyamata.

L’equip editorial hem publicat tretze títols en català i quatre en castellà i sovint comentem que els deu professionals que formen part del Consell editorial representen un conjunt de professionals que cobreix diversos camps amb la seva experiència. Els seus membres són: Rosa Barenys, Montserrat Colomer, Teresa Crespo, Rosa Domènech, Josa Fernàndez, Montserrat Feu, Núria Gispert, Cristina Rimbau, Teresa Rosell i Conxita Vila.

Tota aquesta acció ha estat feta pensant en la divulgació i la sensibilització. Així doncs, per celebrar la creació i les prioritats de l’Impuls a l’Acció Social hem programat aquesta Jornada de reflexió i debat sobre l’Estat del Benestar i els Serveis Socials, per a fer-ho conjuntament amb els que hem compartit aquesta acció durant aquests anys. Per a que puguem debatre aquest tema apassionant i difícil de “L’Estat del Benestar i els Serveis Socials en el canvi d’època. Interrogants i oportunitats”.

En aquest inici de la Jornada no em puc deixar el capítol d’agraïments. Primer, a les dues institucions que ens han ajudat deixant-nos les seves instal·lacions (l’Ateneu Barcelonès i “La Caixa” pel Palau Macaya), les dues molt interessants. Aquesta en la que som avui, l’Obra Social de “La Caixa” en el Palau Macaya, fou una gran decisió d’aquesta institució el posar-la al servei de les activitats del món social sigui en formació i debat. Per part de l’Impuls aquestes instal·lacions les hem utilitzades sovint.

A nivell personal he d’agrair a Joan Ustrell la seva tenacitat en el període de creació de l’entitat i la col·laboració en l’orientació econòmica i en la gestió. Has estat un bon company. Així mateix he d’agrair a l’Esperança Esteve que en tot moment ha estat contribuint de forma especialment valuosa per a que l’Impuls fos una realitat.

Avui començarem aquesta Jornada amb una ponència a càrrec de Joan Subirats sobre “Cap a on va l’Estat del Benestar i els Serveis Socials en el canvi d’època. Al que seguirà un col·loqui participat per tots els assistents.

Després farem un ràpid esmorzar i a les 11.15h fins a les 14h una taula rodona integrada per quatre directius de diverses institucions que faran el seu balanç dels últims quinze anys de l’Estat del Benestar en general i dels Serveis Socials en concret. Seguirà un col·loqui i unes conclusions.

Desitgem que entre tots fem que aquesta Jornada serveixi per avançar en la temàtica que hem programat.

Aquesta taula rodona recull experiències que ens fan veure com el Benestar Social i els Serveis Socials estan experimentant una etapa de canvi difícil. Serà interessant escoltar la opinió de com han viscut els darrers anys aquests protagonistes destacats en aquest camp: Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, Àngels Guiteras, expresidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Jaume Lanaspa, expresident de la Fundació de “La Caixa” en la seva Obra Social i Assumpció Vila, Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona.

Escoltem els seus comentaris fruit d’una extensa experiència.

"Quan torna el Treball Social Comunitari", article de Joan Soler VIlanova

A continuació us deixem un article de Joan Soler Vilanova sobre el Treball Comunitari.

"En totes les professions hi ha èpoques en les que es manifesten amb claredat uns objectius i d’altres en les que hi ha prioritats molt diferents. Són canvis produïts per l’evolució política de la societat, per els problemes que s’hi manifesten i finalment per les prioritats que bategen en l’opinió pública.

En l’exercici del Treball Social també es possible observar aquests canvis i aquelles formulacions diferents que evolucionen segons els paràmetres canviants de la vida col·lectiva. El Treball Social que és la denominació amb que ha estat i és coneguda l’acció professional sobre els problemes comunitaris es realitza a través de l’acció individualitzada i en la dimensió col·lectiva. S’aplica en diversos camps.

Hi ha hagut èpoques en les que el Treball Social ha estat clarament orientat a reforçar la consciència de la Comunitat, n’hi ha hagut d’altres que la solució dels problemes individuals ha semblat que eren els prioritaris.

Aquestes evolucions tenen totes les seves explicacions, són totes fruit de la situació en la que vivim. Fa cinquanta anys, en la dècada dels anys seixanta del segle passat, es formulà de forma contundent l’anàlisi i la pràctica que deia que el Treball Social havia d’atendre les necessitats individuals però sempre relacionant-les amb la formació de la consciència col.lectiva o de comunitat.

Sorgí aleshores amb força el que fou conegut com a Treball Social Comunitari que amb les precarietats pròpies d’una acció encara sota la dictadura franquista posava l’accent en la solució de necessitats concretes en l’individu, tot relacionant-les amb la dimensió col·lectiva de totes les coses que tenim al voltant en la societat on vivim.

Quan retornaren les llibertats democràtiques i ressorgí una Administració fruit de l’elecció que en feien i en fan els ciutadans, l’accent es posà en el paper de les institucions polítiques i en l’acció que realitzaven. Es prioritzà aleshores el Treball Social directe en l’atenció de problemes concrets. Ocupà un lloc central el catàleg de prestacions que l’Administració oferia a l’usuari, el Treball Social Comunitari passà a segon terme.

Però, algunes dècades d’aquest esquema han portat a constatar que els dos nivells del Treball Social són indispensables. Ho és el resoldre problemes que els individus tenen en la seva realitat quotidiana i ho és el saber indicar i fer comprendre que el que fem té una repercussió en l’àmbit general.

Heus ací, doncs, que el Treball Social Comunitari que durant anys ha estat en un segon pla, està retornant. Després de l’experiència d’algunes dècades en democràcia i amb una acció de l’Administració en tots els nivells s’ha constatat que el Treball Social Comunitari cal que segueixi contribuint a que la persona sigui conscient de que és el protagonista en la societat i que ha estat un error atribuir a l’Administració la responsabilitat completa de la consciència Comunitària.

L’evolució no ens estalviarà noves etapes, però és possible que l’experiència que ara ja hem fet en democràcia en les darreres dècades ens porti a comprendre que el Treball Social haurà de mantenir dues prioritats: l’acció individual sobre els problemes concrets, immediats de l’usuari i la comprensió de que aquests tenen una íntima relació amb la dimensió col·lectiva de les coses.

Ara som en una etapa en la que retornem a posar un accent prioritari sobre la necessitat de fer un Treball Social Comunitari que completa el que fem en l’àmbit individual. L’Administració i les entitats de tota mena que agrupen a les persones totes han de compartir aquestes dues vessants del Treball Social. L’Administració atenen els problemes concrets sense oblidar la dimensió comunitària i la necessària conscienciació de l’individu en aquesta direcció i les entitats a partir de la seva especialització, també amb la voluntat de reforçar la consciència comunitària.

El Treballador Social que atén problemes concrets no pot oblidar que forma part de la seva acció en donar elements que facin entendre a l’usuari les relacions entre les seves necessitats i les grans mancances que afecten a la societat on vivim. Sovint, tot té una expressió en la nostra vida més immediata, però aquest o aquell problema neix i creix en les deficiències col·lectives. La solució correcta dels problemes concrets exigeix una comprensió i una acció sobre la reforma i transformació de realitats que no responen exactament al que necessitem.

El Treball Social Comunitari està retornant i hem de procurar que ocupi un lloc central en l’exercici general del Treball Social en tots els camps".

Jornada sobre Estat del Benestar i Serveis Socials

El proper dimarts 9 de febrer se celebrarà, al Palau Macaya, la Jornada sobre l'Estat del Benestar i els Serveis Socials, acte central del 10è aniversari d'Impuls a l'Acció Social.

Us adjuntem el cartell amb el programa i us convidem a participar-hi demanant-vos que us hi inscriviu a través del següent enllaç o bé enviant un email a l'adreça de correu impulsaccio@gmail.com

Resum de la jornada "Treball comunitari a d’altres països"

Dilluns, 18 de gener de 2016
Ateneu Barcelonès

Marta Llobet, doctora en Sociologia i diplomada en Treball Social, presenta la ponència “L’Estat del Benestar al Quebec i a Catalunya”

Hi ha diferents factors que equiparen les dues comunitats: un desenvolupament tardà de l’Estat del Benestar, un rol central de l’ església catòlica, el desenvolupament dels moviments nacionalistes o l’existència de dues llengües oficials.

Visió històrica del Quebec, especialment del que es coneix com la revolució tranquil·la. La etapa de 1945 fins el 1959 al Quebec va haver-hi governs conservadors en aliança amb la jerarquia de l’església catòlica i s’anomena Etapa grisa o Etapa fosca. A partir del 1959-60 hi ha un canvi de govern cap a polítiques revitalitzadores acompanyades de canvis socials. Q era una província del Canadà amb més desigualtats estructurals. L’Estat de Benestar estava a les beceroles i patien desigualtats econòmica envers la resta de províncies del Canadà sobretot les anglòfones.

La Revolució Tranquil·la que comença als anys 60 suposa una modernització i transformació política, econòmica, social i cultural d’inspiració keinesiana. Període d’entusiasme i aspiracions col·lectives per lluitar contra l’exclusió social en el que hi ha un intervencionisme per part de l’Estat en diferents àmbits. Es produeix un desenvolupament de projectes econòmics estratègics per afavorir el control de l’Estat en estructures bàsiques. Hi ha una promoció de l’educació per afavorir la igualtat d’oportunitats. Hi ha una incorporació de la dona al mercat de treball i una mobilització ciutadana que permet la creació de les clíniques populars mentre l’Estat garanteix els serveis bàsics de salut. Es crea un moviment laic de llengua francesa com a corrent reformador de l’església catòlica. També hi juga un paper destacat el moviment feminista en denunciar les desigualtats de la societat del Quebec.

La revolució tranquil·la posa les bases de la organització del moviment comunitari. Aquesta organització comunitària té tres tipologies

•        Els moviments socials com a organismes de defensa i promoció dels drets.
•        Els organismes comunitaris que promouen serveis: Tercer Sector, entitats socials sense afany de lucre, etc.
•        El moviment cooperatiu i d’economia social

El moviment comunitari es desenvolupa en diverses etapes:

1.     Anys 60. Nexes amb els moviments de treball comunitària a Catalunya. Creació dels comitès ciutadans per dur a terme diverses accions. Autorganització.

2.     Anys 70. Emergeixen grups populars que comencen a oferir serveis. Professionalització y especialització. Apareixen les oficines de protecció del consumidor i el Front Comú d’Assistits Socials, associació de defensa dels usuaris de serveis socials. Neixen també serveis orientats a persones aturades i d’educació popular i alfabetització. Totes les organitzacions acaben formant part del moviment comunitari autònom.

3.     Anys 80. Desenvolupament de grups  autoanomenats organismes comunitaris orientats als serveis de salut i serveis socials i comencen a rebre finançament públic. Partenariat amb els serveis públics

4.     Anys 90. Desenvolupament d’organitzacions dedicades a la inserció social, de les cooperatives en el món local d’economia social comunitària. Aparició de les Corporacions de desenvolupament econòmic comunitari per atendre la rehabilitació econòmica i social dels barris.

5.     Fins mitjans dels anys 2000. Procés de descentralització tranquil·la. La orientació comunitària es fa des de una dimensió local i territorial i des d’un enfoc global (transversal) intentant donar resposta a totes les necessitats d’un territori..

6.     A partir dels anys 2007-08Impacte de la crisi econòmica acompanyat d’un canvi de govern. Hi ha un procés de reforma de l’Estat del Benestar amb retallades importants en  treball, educació, serveis socials, salut, etc. Ruptura de l’Estat cap a un model de regulació mercantil però no impulsor d’iniciatives de partenariat. Moment d’incerteses pel moviment social comunitari.

Marta Ballester, diplomada en Treball Social i llicenciada en Filologia presenta el resultat de  la tesi sobre intervenció comunitària als serveis social de base des de una perspectiva comparativa entre Barcelona i Mont-real.

Ha fet una recerca comparada entre els models d’intervenció comunitària entre els serveis socials de les dues ciutats. Els serveis socials i de salut al Quebec estan integrats a diferència de Catalunya, amb un volum de professionals i de territori molt extens i una gran diversitat de professionals.  Realitza la comparativa a partir d’alguns eixos:

•       Mandat dels professionals per fer treball comunitari.

A Mont-real si que existeix un mandat explícit integrat en la cartera de serveis com a eix transversal.

A Barcelona no es dona un marc que faciliti el treball comunitari.

•       Document marc de referencia a la pràctica.

A Mont-real hi ha una Carta (CROC) que delimita l’encàrrec dels àmbits, funcions, etc. aprovat pel centre i elaborat pels professionals.

A Barcelona no hi ha un document equivalent. L’Ajuntament de Barcelona ha fet publicacions però de manera genèrica per a tots els centres.

•       Rol que juga una comunitat de pràctica.

A Mont-real hi ha una comunitat de pràctica de les persones que treballen en els centres del Quebec ha contribuït a consolidar el treball comunitari dins la xarxa pública.

A Barcelona no existeix aquesta comunitat ni cap col·lectiu similar.

•       Tipologies d’intervenció en relació a diferents  àmbits i temàtiques.

A Mont-real s’intervé en àmbits i topologies molt diverses (joventut, infància, toxicomanies, seguretat alimentaria, salut menta, medi ambient, etc.) incidint en problemàtiques estructurals del territori.

A Barcelona la intervenció en les temàtiques està condicionada per les necessitats concretes de la població.

• Ubicació del centre en dinàmiques del territori.

A Mont-real hi ha una centralitat en la xarxa comunitària. Hi ha una presencia continuada en els barris per part dels professional, són una corretja de transmissió cap als centres. Les intervencions són  tranversals i ajustades a les necessitat del territori que permet una actualització del diagnòstics de manera periòdica.

A Barcelona té un Pla de desenvolupament comunitari però la presencia del professionals en el territori es baixa.

•       Tipus de població.

A Mont-real els organitzadors comunitaris no tenen una relació directa amb els usuaris dels serveis.

A Barcelona els professional que fan intervenció comunitària treballen de manera directa amb els usuaris

• Perfil professional.

A Montreal els professional estan més especialitzats .

A Barcelona tenen un perfil més generalista.

A continuació s’obre un torn de preguntes

El moviment comunitari és responsabilitat de l’administració del Quebec o d’uns moviments socials? Quina és la relació laboral dels professionals?

Marta LLobet. Quan es parla de moviment comunitari es parla de moviments socials, del Tercer Sector i de les cooperatives i d’economia social. Són ells mateixos els que s’autoanomenen moviment comunitari.

Marta Ballester. Els professional tenen el mateix estatus dels professionals que treballen en els centres de salut, per exemple. Els equips tenen capacitat per contractar els professionals directament.

Quin paper hi juguen els partits polítics i els sindicats?

M.LL. En els inicis  (60-70) els sindicat juguen un paper important vinculats amb la mobilització col·lectiva. El moviment comunitari rep un reconeixement  explícit de l’Estat per la seva funció clau. Tot i això, hi ha matisos segons cada partit polític. Hi ha una part del partits o de dirigents polítics que formen part del moviment comunitari.

Sabeu si a Catalunya hi ha algun intent de fer agrupacions professionals?

M.B. A Mont-real si que hi ha comunitats de pràctiques que comparteixen experiències que donen marcs de referència sobretot en generació de documentació. Al Quebec s’agrupen els professionals dels sistema de salut i serveis socials que poden tenir una formació de base també és molt diferent. Aquí hi ha una primacia de la formació per part dels col·legis professionals que fa que els professional estiguin més diversificats.

M.LL. És important destacar que al Quebec les comunitats de pràctiques neixen en un moment d’incertesa professional, el que va facilitar l’agrupació.

Heu dit que al Quebec hi ha perfils professionals d’àmbits molt diferents, la formació específica es fa través d’alguna carrera universitària?  

M.B. Tenen formacions de base molt diferent però adquireixen la seva experiència des dels organismes dels moviments comunitaris o les comunitats de pràctiques.

M.LL: La formació especialitzada està vinculada la les universitats però moltes persones es formen sent ciutadans o des de  les cooperatives.  Aquí caldria una formació especialitzada però també caldria reconèixer com a formació la feina de moltes persones que estan treballant en espais comunitaris. El moviment comunitari està molt lligat al món acadèmic al Quebec sobretot pels centres de recerca reconegut per les universitats..

Com veieu el món avui aquí?

M. LL. Hi ha mols moviments socials però no es pot perdre la visió comunitària des d’un punt de vista estratègic que potser no tenim aquí. Al Quebec publiquen tot el que fan i aquí caldria socialitzar tot el coneixement que permetria aliances entre diferents sectors.

Hi ha diferències al Quebec entre el món rural i l’urbà?  En les problemàtiques com treball, educació, formació ocupacional, etc.?

M. LL. Si, hi ha clares diferencies entre el món rural i l’urbà. Als anys 90 es va posar en marxa un organisme per treballar en el món rural. Al Quebec hi ha poblacions autòctones que es  concentren en determinats lloc i sovint són empobrides i poc desenvolupades mentre d’altres estan desenvolupades en àmbits específics com turisme..

Els temes com treball, salut, etc. estan organitzats a nivell provincial però hi ha una tradició de que el desenvolupament es faci entre els diferents actors, hi estan acostumats. El treballador comunitari fa de nexe d’unió.

Acte sobre immigració i refugiats a Alella

El passat 23 de novembre al vespre, l'Associació de Dones Solidàries d'Alella va organitzar un acte per parlar de la situació dels refugiats a Catalaunya. En aquest acte hi vàrem participar la Rosa Domènech, presidenta d'Impuls a l'Acció Social, Montserrat Font, de la Fundació Apip-Acam i Esperança Esteve, diputada al Congrés.

L'acte, que va tenir lloc a les antigues Escoles Fabra d'Alella, i sota el títol "Immigració i Refugiats", vam tractar els aspectes principals i d'actualitat i vam poder compartir les reflexions amb el públic assistent.

Activitat sobre Síria

Benvolgudes i benvolguts,

Ens fem ressò d'una activitat que organitza l'Associació Atlàntida, professionals per la Interculturalitat i que creiem que us pot ser d'interès.

Resum de la jornada "Immigració i refugiats"

IMMIGRACIÓ I REFUGIATS

Dos aspectes claus a conèixer i debatre

Dilluns, 19 d’octubre de 2015

Ateneu Barcelonès

Jornada organitzada per Impuls a l’Acció Social, Atlàntida, Fundació ACSAR i la Fundació Apip-Acam.

1. Taula rodona La crisi dels refugiats, amb la participació de Gemma Pinyol, investigadora social i membre d’Instrategies, Montserrat Font, directora de la Fundació Apip-Acam i Àngel Miret, coordinador del Comitè Operatiu d’Ajut als Refugiats de Catalunya. Relator: Carles Campuzano, president ACSAR i diputat al Congrés.

La realitat actual ens ha fet modificar la programació i la intenció d’aquesta jornada. Hem incorporat el debat sobre els refugiats i la crisi que estem vivint a dia d’avui. La història d’aquesta crisi és llarga, des de l’inici del conflicte de Síria que es produeix el fenomen però no és fins les darreres imatges que no en som conscients d’aquesta crisi. A Melilla i Ceuta també fa temps que hi ha un col·lapse de demandants d’asil. L’Estat espanyol va assumir, signant el conveni de Ginebra, l’estatus de refugiat però ja fa temps que l’Estat no funciona correctament en aquesta matèria i que les entitats del sector ho denuncien.

Estem parlant doncs d’una crisi molt important, molt a prop nostre, i d’un dret a asil que tenim mal resolt. Intentarem treure l’entrellat amb les intervencions dels diferents ponents.

Gemma Pinyol

Aquest 2015 hi ha hagut un alt nombre de morts en fronteres de la Unió Europea. La mediterrània ha estat la gran fossa. Aquesta situació no és nova, ja fa molts anys que està succeint però l’efecte mediàtic hi és des de fa uns mesos.

Tant el dret d’emigrar com el dret d’asil són drets recollits dins la Declaració dels Drets Humans i sobre els quals el nostre Estat hi està adherit. El dret d’asil però, a diferència del dret d’emigració, implica obligacions legals per part dels Estats. Implica una protecció cap a aquestes persones. Els refugiats tenen dret a accedir al territori i que aquest estudiï individualment la seva sol·licitud, i aquesta persona no ha de ser mai retornada al seu país d’origen si hi ha perill per la seva vida.

Les xifres ens fan veure la tragèdia. 600.000 persones arriben a Europa i el nombre de morts és molt significatiu. 300.000 sol·licituds d’asil estudiades per part de la UE. Totes aquestes dades donen molta informació però quan mirem cap al Líban, Turquia... parlem de milions i milions de persones més. I si mirem les rutes dels refugiats, dels que creuen fronteres (no dels desplaçaments interns) la situació és molt més greu.

Crec que Europa no hi ha una crisi a nivell de gestió d’aquestes persones i de la situació. Hi ha una crisi de valors i s’estan vulnerant els Drets Humans. Hi ha una crisi d’acció, de les polítiques que s’estan fent. Els Estats, que són els responsables d’aquestes polítiques, no han avançat amb aquestes vies. El sistema Europeu d’Asil que existeix des del 2012, tampoc s’ha posat en marxa. El que estem tenint són reunions polítiques sense arribar a grans acords comuns.

És una crisi institucional també perquè les institucions que treballen aquests temes no es posen d’acord. També perquè hi ha hagut un trencament de la solidaritat interna entre els països de la UE. S’estan trepitjant línies que fins ara eren vermelles dins la UE i no passa res. El debat de la lliure circulació s’està posant en risc per una mala gestió de les polítiques d’emigració i d’asil.

Vull que quedi ben clar que si no hi ha protecció dels Drets Humans no hi ha seguretat així com destacar també la falta de percepció de la UE sobre la integració i acollida a mitjà i llarg termini de totes aquestes persones acollides: la construcció d’una Europa diversa i tolerant.

Àngel Miret

Que l’Estat espanyol assumeixi 15.000 persones és irrisori. L’any passat van venir a Catalunya 117.000 estrangers i en aquesta situació actual, parlem de 3.000 persones que arribaran en un període de 2 anys. El país i les entitats socials estem capacitades per acollir aquestes i moltes més. Cal destacar també que aquestes 3.000 persones vindran de Grècia i Itàlia i no pas de punts calents de conflicte. Tindran unes necessitats diferents de les que tindrien en una primera acollida.

El procés de refugi d’aquesta població a Catalunya el tenim preparat de la següent manera: el procés d’arribada se suposa que les tres entitats d’acollida seleccionades i el Ministeri d’Interior avisaran a la Generalitat i aquesta el desplaçarà als tres centres habilitats on hi caben unes 500 persones. Una entitat gestionarà cada casa d’acollida i diferents professionals actuaran atendre’ls des de diferents especialitats, per obtenir informació, atendre a les famílies i fer-ne derivacions a un poble o ciutat d’arreu de Catalunya. Aquests preparatius s’estan treballant en xarxa conjuntament amb institucions i entitats.

Montserrat Font

Estem davant d’un creixement imparable de refugiats. Per a nosaltres és evident que Europa hauria d’estar treballant això tenint en compte que aquest procés no anirà deslligat d’una enorme tensió social. Europa no ha estat eficaç i mostra una falta d’humanitat i manca de força política per tractar aquest conflicte.

Les causes dels processos migratoris són les guerres, religions i la pobresa.  Això és el que fa que la gent marxi del seu país, de la manera que poden i posant en perill de les seves vides trobant-nos així davant la paradoxa que les mercaderies circulen lliurement pels territoris i les persones no.

Alguns observadors apunten que les persones refugiades i que emigren a dia d’avui tenen estudis superiors als de fa uns anys cosa que fa pensar que el treball amb elles pot ser més fàcil. Serà però, molt important, el treball de les institucions i utilitzar l’experiència d’aquests darrers anys de les entitats per actuar de la millor manera possible.

Per acabar, volem fer visibles també, aquells que pateixen vulneracions extres: infants, dones, discapacitats... sovint amb necessitats molt més elevades. Que no hem de fer equilibris entre immigrants que tenim i refugiats que arriben. I que som capaços d’acollir a més refugiats.

2. Conferència Camins cap a la plena ciutadania. Apunts sobre la naturalització i el dret a vot dels estrangers, a càrrec de Gemma Pinyol. Relatora: Esperança Esteve, diputada al Congrés.

Quan parlem d’Estat els conceptes territori i sobirania són obvis però el concepte naturalització, no ho és tant i també és clau. A Espanya un període de naturalització pot arribar a durar molts anys.  Aquest és diferent segons l’origen de la persona i pot oscil·lar entre els 2 anys i els 10 anys de residència per poder iniciar els tràmits de naturalització. Els 10 anys és una excepció a Europa, no passa a enlloc. Un cop passats aquests anys pots continuar el procés administratiu per obtenir la nacionalitat. Tot i així, cal destacar, que des de fa una setmana es fa un examen de llengua espanyola i coneixements per obtenir la nacionalitat. Un dels canvis més importants també és que aquest procés té cost (uns 280€).

Hi ha forces problemes de procediments per obtenir aquest certificat de residència més enllà dels anys d’espera. La diferència que es fa amb els anys d’espera segons la procedència d’origen ens fa entendre que hi ha poblacions més fàcils de nacionalitzar que d’altres?

Sobre el procés de naturalització, se suposa que un vol ser natural d’un Estat per una raó, per participar a nivell polític. Però, naturalitzar-se és el final de la integració? Ser ciutadà és el final? És un pas important per a la igualtat de drets i deures però encara hi falta molt més. Naturalitzar-te en molts casos suposa renunciar a la teva nacionalitat d’origen, i això no es fàcil. Espanya no és generosa amb les dobles nacionalitats i per això no tothom es vol nacionalitzar. A la pràctica molta gent manté la nacionalitat d’origen per facilitat de visitar a familiars, qüestions sentimentals...

És important que analitzem tot aquest procés i com creem ciutadans amb un baix sentiment de pertinença en un Estat, l’alienació d’aquest en la comunitat política, etc. Exigim que les persones estiguin 10 anys per demostrar que estan lligats al nostre país i mentrestant, només els deixem votar a les eleccions municipals i si ho sol·liciten prèviament. Com participa la comunitat perquè se sentin ciutadans?

Existeix un filtre molt elevat per accedir al dret a vot i moltes persones acaben no votant. Tenim una falta de participació molt notable i m’atreveixo a dir que buscat. Es creen ciutadans alienats que els importa molt poc el què passi al seu entorn. Si no es pot votar el sentiment de pertinença no acaba de ser real.

Alhora, si els immigrants no formen part del cos de votants, també és més fàcil fer discurs electoral xenòfon perquè ells no participen, no voten i no poden. No són decisius.

Per tant, crec que hem de parlar de drets i deures però també de comunitat i de pertinença.